Divendres, 2/9/2016
426 lectures

La flauta màgica

Genèricament entenem per òpera una forma de teatre amb text dramàtic que s'escenifica cantant, amb acompanyament musical en directe. Per les seves característiques les òperes són espectacles molt complexes que acostumen a ser grandiosos i per tant difícils de posar en escena en teatres "normals"; es necessiten escenaris amb boques molt amples i profunditats notables. Si a això hi afegim que cal un fossat per enquibir-hi una orquestra sencera i que a la quantitat de personatges moltes vegades s'hi ha d'afegir un cor complet, és fàcil deduir que el cost de producció és molt elevat. A aquestes característiques hi hem de sumar que la música de les òperes és considerada "culte" i això l'ha marcat amb l'etiqueta d'espectacle elitista, allunyat de les classes populars —tot i que no sempre va ser així—, però...

Però de vegades hi ha creadors que no es conformen amb el que s'han fet tradicionalment i els agrada girar-ho tot de l'inrevés, o mirar-s'ho des d'un punt de vista diferent. És el cas d'aquesta Flauta Màgica que es va veure al Liceu de Barcelona a final d'aquesta temporada. Es van ajuntar Suzanne Andrade, Barrie Kosky i Paul Barrit, i sota l'empara de la Komische Oper de Berlin van muntar aquesta versió de l'obra de Mozart que ens va deixar, a molts, bocabadats.

El trio abans mencionat no ha tingut cap mania de trencar tots els motlles coneguts —i segurament algun de per conèixer— i ha transformat l'obra en una mena de còmic i videoclip. Cal advertir que jo crec que els clàssics, els bons, admeten qualsevol mena de manipulacions sempre que es facin amb dignitat i excel·lència i estic convençut que aquest és el cas.

La Flauta és una singspiel i com a bona òpera bufa té moltes parts parlades, però en aquest cas no. Com que el muntatge tenia l'estètica del còmic, han resumit aquestes petites converses en una mena de globus projectats, aquesta tècnica d'encerclar les paraules en un núvol que surt de la boca de qui parla. El resultat és fantàstic, estalviant-se les parts més feixugues de l'obra i fent la trama molt comprensible. A més han tingut l'encert de lligar-ho amb l'estètica del cinema mut, al qual li ha fet un homenatge. L'ocellaire Papageno m'ha fet pensar en Harold Lloyd, —alguns diuen que a Keaton—. El dolentíssim Monostatos era clavat al Nosferatu de Murnau i feia por amb els seus gossos ferotges. Sarastro semblava sortit del Gabinet del Dr. Caligary de Wienne, i la Reina de la Nit tenia una estètica cent per cent Tim Burton. Altres personatges com les Tres Dames, anaven mudadíssimes a l'estil anys 20, en plena època del Charleston, fumant cigarretes en filtres llarguíssimes i deixant anar anelles de fum (projectades pel vídeo).

Gran part de l'obra passa en un pla, com si no hi hagués tercera dimensió, talment la pàgina d'un còmic. Pura creativitat al servei del teatre, ja que al final l'òpera és teatre. Tant de bo sortissin sovint talents com els d'avui per renovar un tipus d'espectacle que té tendència a l'anquilosament. El més clàssic que vam veure al Liceu van ser els aplaudiments quan el director d'orquestra es va emparrar al seu lloc i va saludar al públic abans de començar. La resta, una muntanya russa d'emocions, sorpreses, seqüències inesperades i molta qualitat.

Esmento tot això perquè sóc dels que pensen que si l'òpera es renovés amb propostes com aquestes, atrauria un públic que avui li és aliè i fins i tot una mica hostil. Sé que no és fàcil i que no tothom hi està d'acord, que hi ha costos elevats —i el diner és molt conservador—, però m'agradaria que jutgéssiu per vosaltres mateixos, i avanço que esteu de sort doncs en teniu ocasió, perquè a la temporada vinent 2016-2017 tornarà a estar en cartell del 12 al 17 de setembre. Si podeu, no us la perdeu.

Altres articles de Josep M. Ribaudí

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.