Divendres, 23/1/2015
703 lectures

Prendre partit

Ronald Harwood és un conegut dramaturg sudafricà que a disset anys es traslladà a Londres per dedicar-se a escriure. Ho ha fet per al teatre i per al cine. El 2002 va rebre l'òscar pel guió de El Pianista, la peli de Polanski. Wilhelm Furtwängler va ser un director d'orquestra alemany — el millor de tots els temps segons veus autoritzades— especialment interpretant els grans compositors clàssics centreeuropeus. El seu problema va ser que la plenitud el va agafar amb la pujada al poder de Hitler, i en comptes de fugir, com tants intel·lectuals i artistes, ell va romandre a Alemanya.

Prendre partit va sobre el procés de desnazificació que va suportar una vegada acabada la guerra. Tot i no haver estat mai adscrit al partit nazi, se l'acusava de simpatitzar amb els jerarques del règim, mentre ell defensava que es va quedar per protegir la cultura, cosa força creïble, però el comandant que actuava com a jutge instructor tenia unes ganes boges d'empaperar-lo, i aquí arrenca l'obra.

La posada en escena és molt bona amb una correcta il·luminació, adequat vestuari i escenografia reproduint la sala d'un palau mig derruït que feia de despatx del comandant americà; poc mobiliari, però molt fidel als anys quaranta. La tensió argumental es produeix per l'obsessió del comandant yankee —un home groller i inculte— convençut sense proves del passat nazi de Furtwängler i la indefensió en què es troba el director que l'únic que desitja és tornar a dirigir. Incrementen la pressió un tinent americà d'origen jueu en funcions d'ajudant i la secretària, alemanya filla d'un coronel de les SS heroi —per haver intervingut en l'atemptat contra el Führer—, persones cultes que intenten que el comandant tracti  amb respecte al gran músic. Hi ha dos personatges menors que estan molt ben col·locats com a contrapunt per equilibrar la història.

Penso que les actuacions són molt bones i donen credibilitat a tots els personatges, mèrit de Josep M. Pou que ha dirigit l'obra i a la vegada s'ha encarregat del personatge del director. En cartell al Teatre Goya de Barcelona fins a l'u de març.

Altres articles de Josep M. Ribaudí

1 Comentaris

E

Emma

Igualada

23 de gener 2015.21:49h

Respondre

Benvolguts,
He vist l’obra a Barcelona i no m’ha agradat gens. Una obra amb un diàleg molt fluix, una història sense ganxo i uns actors també fluixos.
El Josep Maria Pou l’he vist en... Llegir més altres papers com ara a l’obra ”Els nois d’història” i allà va ser espectacular!!!
Però en aquesta obra no resalta no emociona, no ho fa bé no!

La meva opinió.

Gràcies

Emma

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.