Dijous, 28/2/2019
267 lectures

La reina de la bellesa de Leenane

Als anys 90 al Regne Unit va aparèixer un corrent teatral que un crític va batejar amb el nom de in-yer-face (una mena de corrupció de in-your-face) que jo m'atreveixo a traduir com "al mig dels morros", perquè els que la van crear te la fotien al mig de la cara, sense manies (Sarah KaneMark Ravenhill...). Martin McDonagh està en aquesta onda. D'ell hem vist fa poc La Calavera De Connemara al teatre, però també és director de cinema: l'última Three Billboards Outside Ebbing, Missouri.

L'obra passa a Leenane, un poblet situat al fons d'un fiord de la regió de Connemara, Irlanda. Allí hi viuen la Maureen i la Mag, la seva mare. Només de començar ens adonem de la seva mala relació que arrosseguen d'anys i anys, de la rancúnia que els corseca i la pila de retrets que amunteguen damunt l'esquena. La mare és el que en català col·loquial en diem una mala puta i la filla —com passa sempre, no és del tot innocent— una amargada. Ja al començament de l'obra la filla diu una frase lapidària: "de vegades tinc un somni de vostè, amb un preciós vestit blanc, ficada dins del seu taüt, i jo tota de negre mirant-me-la, amb un home al meu costat que em consola, fa olor d'aftershave i que m'abraça per la cintura. Sí, la Maureen encara és soltera, i se'n lamenta: tinc quaranta anys i només m'he fet dos petons amb un home. Les seves dues germanes es van casar i van marxar de casa. A ella li ha quedat ocupar-se de la mare que és una dona absorbent, abusadora i mala peça; es mastega el mal rotllo en aquella casa.

A l'obra hi surten dos germans, el Pato i el Ray, el primer una mena "d'emigrat professional", com tants irlandesos, que ara treballa a Londres però pretén marxar a Boston (USA), i el seu germà Ray, un eixelebrat que es passa mitja obra rascant-se els ous i el cul (literalment). Com es pot veure el panorama és per destrempar al més optimista, i no, les coses no van bé. L'obra està farcida de racisme, rancúnia on surt contínuament el tema de la immigració, llenguatge violent... molta misèria moral.

L'escenografia signada per Sebastià Brossa és espectacular, el menjador sala de la casa de les dues dones i l'exterior on plou molt sovint, massa per aixecar l'esperit; so de Damien Bazin, llums de Jaume Ventura i vestuari de Maria Armengol, tots molt bé.

Les actuacions espectaculars, fantàsticament dirigits per Julio Manrique, amb una sola excepció, un detall: la dicció d'Enric Auger. Havia de representar que era un cap de cony, desgraciat, incompetent per a fer res bé, fins i tot parlar, però penso que a l'actuar s'ha de "representar" que no saps ni parlar bé, però el públic, hem d'entendre que es menja part de les paraules, però ell les ha de dir senceres perquè tots les entenguem.

Com es fa això? No ho sé, només sóc un espectador gran que ja no té l'oïda fina. Així i tot, amics meus que la tenen fina (l'oïda) m'han dit que els va passar el mateix.

Encara està a la cartellera. Espavileu-vos que les entrades volen.

Altres articles de Josep M. Ribaudí

1 Comentaris

E

Eduard Ruiz

Igualada

1 de març 2019.10:11h

Respondre

La interpretació de Marta Marco, destripada, espectacular, memorable.

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.