Divendres, 26/1/2018
183 lectures

Un Santos (Sense Santos)

El passat 4 de desembre va morir Carles Santos, no només pianista excepcional, sinó compositor, escultor, fotògraf, poeta, dramaturg... un autèntic renaixentista del segle XX, però no us espanteu. Això no serà una necrològica; vull parlar de l'homenatge que se li va fer al Teatre Lliure de Montjuïc el passat dissabte amb un espectacle titulat UN SANTOS (SENSE SANTOS), una performance dedicada exclusivament al geni de Vinaròs.

La Sala Fabià Puigserver a rebentar d'un públic ansiós d'acomiadar-se d'aquest home únic, d'aquells que la meva àvia deia que quan neixen se'n trencava el motlle. Llista d'espera per aconseguir una butaca; gent al carrer.

L'espectacle comença amb l'aparició de Mònica Lòpez abans d'aixecar el teló, espectacular, guapa, amb el seu vestit estil "Chicago, el Musical": Santos cabrón crida buscant-lo entre el públic, emulant aquell espectacle que es deia Patetisme Il·lustrat, seguit d'altres insults i acabant amb el més contundent: músic! Desapareix, s'aixeca el teló i després d'un llarg silenci en un escenari despullat, si exceptuem un piano de cua en un racó, sona Bujaraloz by Night, i apareix Cesc Gelabert ballant aquestes repeticions pianístiques en un solo corprenedor. No narraré per ordre el que va passar perquè en van passar moltes de coses: incursions a La Pantera Imperial, El Compositor La Cantant El Cuiner I La Pecadora, Brossalobrossotdebrossat i així un repàs a bona part de la seva obra.

Hi va haver números curts, mitjans i alguns de més llargs, però tot fluint amb dinamisme i sense encantar-se, com en un circ de tres pistes, pim pam, pim pam. També es van veure algunes actuacions que jo no tenia identificades com a espectacle de l'autor, però és clar, tampoc ho havia vist tot. És el cas del Jordi Molina Sextet i les seves sis tenores, o el moment en què apareixien els Lieder Camera atacant el Crucifixus del venecià Antonio Lotti, moment especialment màgic per la calma que va aconseguir penetrar a l'ànima dels espectadors. La discussió entre Francesc Orella i un actor, em sembla valencià, que no vaig poder identificar, divertidíssima, opinant de com farien un concert del Santos i deixant anar un grapat de bestieses, i així número rere número.

I abans d'abaixar-se el teló, del cel va caure "una cosa grossa" que mig va destrossar el piano que havia restat immòbil i callat al llarg de l'obra. En vida, Santos va dir que tots els pianistes havien de destrossar un piano com a mínim una vegada a la vida; així arribarien a abastar la plenitud. Desig complert, admirat mestre. A continuació s'abaixà el teló, el públic aplaudint dempeus, i com que ningú va sortir a saludar, al final vam pujar fins al vestíbul a prendre una copa i comentar el bé que ens ho havíem passat. Felicitacions a Montse Colomé i Anna Llopart, coordinadores i directores de la performance. Al foyer ni un comentari negatiu, només gent contenta i cares somrients, tots orgullosos d'haver participat en un acomiadament com aquest. Jo quan sigui gran i em mori, vull tenir un funeral així.

Altres articles de Josep M. Ribaudí

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.