Divendres, 15/9/2017
537 lectures

Jo sé quants érem

Dos-cents cinquanta mil? Cinc-cents mil? Un milió? Els trobo infantils aquests balls de xifres. Fa molt de temps que vaig deixar de comparar qui la tenia més grossa. El que compta és la munió de gent de totes les edats que hi havia a la manifestació de la diada de Catalunya. Gent gran, molt gran, amb cadira de rodes, amb taca-taca, acompanyats pels seus fills, néts i fins i tot besnéts, famílies senceres amb els més menuts a collibè, uniformats amb les samarretes de l'any, que semblava que els haguessin il·luminat a tots amb una guixada d'aquells retoladors d'oficina. I ara escolteu bé, jo sé el número dels que érem: molts, però molts, fins i tot diria incomptables. Aquestes són les xifres que fan il·lusió.

Avui els catalans podem estar orgullosos, no en el sentit d'excés d'estima d'un mateix que fa que hom es cregui superior als altres, sinó com a sentiment legítim del propi capteniment. Un pot ser independentista o no ser-ho, però pertànyer a un poble que és capaç de manifestar-se tantes vegades defensant la seva història, els seus valors i la seva unió de manera endreçada, festiva i pacífica, és per estar content. A la canalla, a l'escola, a la classe de socials, se'ls pot explicar molt bé el respecte als altres, la tolerància, la convivència pacífica... però un dia com avui és una classe pràctica que ja voldrien les millors facultats del món per demostrar les matèries que expliquen teòricament.

He sentit veus ue han dit que aquest no és l'onze de setembre de tothom. Segurament que no. Jo m'hi sento cridat i hi vaig perquè el convoquen entitats amb les quals m'identifico molt, Òmnium Cultural, l'Assemblea Nacional Catalana... El dia que entitats afins al Partit Popular, Ciutadans, la FAES o fins i tot la Falange organitzin una festa amb motiu de la Diada de Catalunya, estaré encantat de la vida; és més, m'agradaria que ho fessin. Jo no hi aniré perquè no m'hi sento proper, però estaré content que agrupin centenars de milers de persones. Com més relleu tingui la nostra festa nacional, millor. Us imagineu la premsa internacional relatant la Diada d'aquest hipotètic dia?

Tants mil de milers a la convocatòria d'Òmnium i ANC, tants mils de milers a la de la FAES, tants mil de milers a la de Falange... Seria com tocar el cel amb les mans... Però no sé si ho veuré.

El que sí que veig és un munt de conciutadans alegres, contents i orgullosos de no haver fet pont, d'aparcar un dia magnífic de sol, de dir als seus fills petits que avui no, que malgrat que sigui festiu no aniran a la platja perquè faran una cosa molt millor: ajuntar-se per celebrar que és la festa nacional del seu país. Que aniran a una manifestació on hi haurà molta gent, i com que s'hi van inscriure, estaran amb els seus veïns i segurament hi trobaran companys d'escola, de l'escola que començarà demà, i que segur que a la classe en parlaran del que va passar ahir, de la festa, i fins i tot parlaran del gelat que es van menjar en acabar la mani... I quan siguin grans ho recordaran, ara que ja viuen en una república ho recordaran i podran dir: jo hi era; els meus pares m'hi van portar... i és clar, se'n sentiran orgullosos.

1 Comentaris

m

marius

igualada

16 de setembre 2017.06:43h

Respondre

SI !, SI !, SI !

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.