Divendres, 26/2/2016
983 lectures

Sobre el fenomen de les feines de merda

Cal explicar que són les feines de merda? No, em temo que no cal doncs qui més qui menys sap de què va perquè les ha sofert o les està sofrint algú del seu entorn: contractes de dues hores a la setmana, feines esporàdiques per a fer formació de... un programa per...

David Graeber és un reputat antropòleg nord-americà que va ser expulsat de la Universitat de Yale per anarquista. L'anarquisme és una ideologia política basada en el principi que les persones són lliures. Ja és gruixut que expulsin a un professor per la seva suposada ideologia, però USA és així i el fet és que ja no va trobar feina als Estats Units i es va exiliar a la London School of Economics (LSE). El 2013 va publicar un article: On the phenomena of bullshits jobs, i a partir d'aquí els de La Calòrica, amb dramatúrgia de Joan Yago han muntat aquesta funció.

Avanço que és una obra divertida amb un text molt ben treballat i portat a escena amb el rigor que es mereix la conya fina. Comença amb un actor que ens explica un acudit —que no penso relatar per no espatllar-lo— que ens situa perfectament en el tema. A partir d'aquí, amb històries breus i bones dosis d'humor, fan que ens preguntem que cony és "la feina" i perquè hi dediquem la part més important de les nostres vides. ¿Com és possible que algú tingui una feina de bibliotecari suplent en hores de dinar, i que no pugui deixar o rebre llibres perquè no té la clau de l'ordinador? Com és possible que...?

Encara que ho pugui semblar no és teatre de l'absurd; l'absurd són algunes situacions reals, passades per un sedàs d'exageració i disbauxa que els actors de La Calòrica ofereixen generosament. El problema és que a aquestes situacions absurdes ja ens hi comencem a acostumar amb massa facilitat. A l'obra hi ha picades d'ullet per donar i per vendre, com quan la classe de natació —donada per una monitora substituta que no sap nedar— s'ha convertit en un ball de Bollywood derivat cap a escenes de Bathing Beauty (Escuela de Sirenas, 1944) de George Sideny amb Esther Williams.

És d'aquell tipus de teatre que convé veure de tant en tant perquè t'oxigena l'ànima; et fa dir "quina animalada"... però després reflexionant t'adones que has viscut una situació si no semblant, força propera i et fa pensar sobre les situacions que estem vivint.

Israel Solà, el director, ha estat molt hàbil mantenint les regnes tenses controlant que cap dels actors es desmarxin i converteixin una obra molt ben estructurada en una farsa, o sigui que us recomano que aneu a l'Aurora aquest cap de setmana; us ho passareu bé malgrat que algun de vosaltres, cagumdena, dilluns hagi de començar la jornada amb una feina de merda.

Altres articles de Josep M. Ribaudí

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.