Divendres, 17/5/2019
1842 lectures

Stabat Mater

Foto: May Zircus (TNC)

Stabat mater dolorosa, luxta crucem lacrimosa, diu el text medieval atribuït a Jacopone da Todi, referit a la mare de Déu al peu de la creu sota Jesús crucificat. De versions musicals n'hi ha un sac. Una de les més famoses la de Pergolesi, però aquí no hi estem per fer crítica musical, sinó per parlar de l'obra d'Antonio Tarantino que s'està representant al TNC.

Així i totestem parlant d'una Maria, no la mare de Déu, sinó de la Maria Croce —tota una pirueta com a nom— una dona contemporània ancorada en un context social, polític i econòmic en crisi permanent, en què els prejudicis i les idees més inhumanes ho dominen tot, segons diu el programa, amb molta raó.
Antonio Tarantino, pintor italià reciclat a dramaturg quan tenia uns cinquanta anys, és l'autor d'aquest text que forma part d'una tetralogia de la qual, si no vaig errat, a casa nostra només s'havia vist les Vespres de la Beata Verge; a veure quan podrem gaudir de les dues que ens falten.

Si el teatre és enganyar al públic, com diuen alguns, Tarantino és un mestre perquè comença presentant el personatge (un de sol) parlant de manera atropellada, sovint inconnexa, de mil coses que semblen intranscendents. La tècnica de les Vespres i l'Stabat és la mateixa. En l'Stabat, la Maria Croce sembla que no hi sigui tota, està esperant al Giovanni (no sabem per què) i no es presenta. Deu ser un eixelebrat com ella, informal, impuntual. Ella es caga en la mare que el va parir, el compara amb els "moros de merda", així, sense ser políticament correcte (que cony li expliques), i arriba un moment en què s'atropella tant dient tantes animalades juntes, que ni se l'entén de què parla.

Foto: May Zircus (TNC)

I quan ja estem ben estovats, i ens comencem a creure que estem davant d'una dona que no val un patacó, inculta, mal parlada, basta i fins i tot obscena, surt el perquè d'aquesta excitació, d'aquest malestar. Per què està tan cabrejada, tan feble, tan vulnerable...? Tarantino ens ha fotut el cop de maça al mig del cap i a partir d'aquí hi comencem a veure-hi clar.

Una Montse Esteve en estat de gràcia —quan diem aquesta frase, entre altres coses volem dir que ha pencat molt— ens embolica en la seva inestabilitat, la seva incultura, el seu vocabulari incert, incorrecte, i ens transporta a aquest món que per a molts és un món de merda.

L'obra, molt encertadament, no es fa en cap de les tres sales del TNC, sinó als magatzems, de manera itinerant entre muntanyes d'atrezzo. La direcció de Magda Puyo és mil·limetrada, i em trec el barret davant la humilitat de contractar una directora de moviment, en aquest cas l'Encarni Sànchez. Es nota molt quan hi ha un bon tècnic d'aquesta, de vegades oblidada, disciplina.

Foto: May Zircus (TNC)

Menció a part mereix la traducció d'Albert Arribas. Encertadíssima la decisió de prescindir del català normatiu. L'original està escrit en una barreja d'italià i dialecte, i aquí això ho coneixem molt bé amb un català de barri farcit a base de barbarismes de tota mena, normalment castellanismes. Una llengua que no es contamina és que no existeix.

Acabo: no es fa en cap de les tres sales del TNC, sinó als magatzems, i als que ens agrada el teatre donaríem qualsevol cosa per penetrar dins els budells d'una catedral com el TNC

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.