Dimarts, 27/2/2018
467 lectures

The Crown

Aquest article d'avui és la ressenya d'una obra de televisió, però no només això. Parlaré d'aquesta sèrie anglesa —amb col·laboració americana— de Peter Morgan, escriptor i productor anglès amb un currículum envejable per la qualitat de les seves obres i també pel rigor històric. Recordeu Nixon-Frost? Doncs som-hi.

La sort, per a ell i per als seus seguidors incondicionals entre els quals em compto, és que Morgan és anglès, i al Regne Unit tenen una "cosa sagrada" anomenada Llibertat d'Expressió. Si fos espanyol, ja faria dies que dormiria en una presó sense calefacció al gulag madrileny, perquè les coses que diu sobre l'entorn familiar de la reina, són històriques, però veritablement gruixudes i esgarrifoses. Si em permeteu, començaré per l'aspecte artístic.

El relat comença l'any 47 quan el rei Jordi VI anomena Duc d'Edimburg i altres títols al fins aleshores Felip de Grècia, un príncep que ha renunciat al seu passat, per tal que es pugui casar amb la filla del rei, la futura Isabel II. Aquí ja comencem a apreciar el rigor en les coses que fan una sèrie gran, independentment del guió i les interpretacions: la localització dels espais, el vestuari, la música i el càsting general. Però com que estem davant d'una obra immensa, sembla que seran 4 temporades de 10 capítols cada una, tot està suportat per un equip important; per exemple, els responsables de la música són dos, del vestuari un equip capitanejat per Michele Clapton (Joc de Trons), i així amb tot, fotografia, ambientació...

Els documentalistes han treballat a fons, ja que no hi ha fissures històriques ni personatges inventats per augmentar dramatismes. Winston Churchill, Antony Eden, fins i tot s'assemblen físicament. Ja sabem que els anglesos no llencen res i ho guarden tot, però la quantitat de cotxes de l'època que apareixen, siguin Rolls, Bentleys o Austins fa pensar que hi ha gent que mai s'han canviat el cotxe. El vestuari és senzillament impressionant i en l'apartat joies n'hi ha per escriure una tesi doctoral.

Si a tot això hi afegim un guió molt ben travat, gens lineal per no avorrir, situant els flashback en els punts justos per il·lustrar el perquè de certes situacions, el resultat és una obra mestra, almenys fins avui, doncs jo parlo quan he acabat la segona temporada, però estic segur que les dues que falten no ens defraudaran.

I la Llibertat d'Expressió? Aquí és on em poso trist i m'emprenyo perquè a Espanya aquesta obra hauria estat impossible. Si a un raper el condemnen a presó per dir el que pensa — i està documentat— del rei, pel que es diu en aquesta sèrie potser haurien tret la pols al garrote vil. Ho podeu trobar als llibres d'història, però la família del marit de la reina Isabel II eren una colla de nazis, el mateix EduardVIII que va abdicar per casar-se amb una divorciada nord-americana, va maniobrar i es va entrevistar amb Hitler per tornar a entregar-li Anglaterra, les vides gens exemplars de gran part de la família, començant per Duc d'Edimburg...

Si, m'emprenyo perquè veig que hi ha països que són realment estats de dret i on es respecta la Llibertat d'Expressió, i friso perquè Catalunya sigui una República i puguem dir orgullós i ben fort: NOSALTRES TAMBÉ.

Altres articles de Josep M. Ribaudí

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.