Dijous, 17/12/2015
883 lectures

Sobre caure

Tota vida és un procés de demolició. Aquesta frase –breu, esfereïdora i directa- la va escriure Francis Scott Key Fitzgerald el 1936. I potser era una premonició, ja que quatre anys més tard, arruïnat, sense llibres en les impremtes i amb el seu nom allunyat de la boca de la gent, moriria als 44 anys d’un atac de cor. Sempre m’han fascinat els autors americans, però Fitzgerald no m’ha deixat mai indiferent. Penso que és d’aquells escriptors que irradien melancolia i, alhora, exalten la cerca de la plenitud dels sentiments. I, tot plegat, encara agafa més força quan mires el ràpid ascens a la fama i la posterior caiguda brusca de Fitzgerald.

Pràcticament de la nit al dia, Fitzgerald es va convertir als vint-i-tres anys en la nova sensació literària arran de la publicació de la seva primera novel·la En aquest costat del paradís (1920). El llibre li va portar una fama prematura que no va parar de créixer fins a assolir, cinc anys més tard, el seu punt màxim amb la publicació de la seva novel·la més coneguda, El gran Gatsby (1925). Així, Fitzgerald va esdevenir un dels més grans novel·listes americans dels anys vint, enmig d’un immens període de creixement econòmic que Fitzgerald es va obstinar a retratar en les seves primeres novel·les.

La bonança econòmica l’època del jazz, acompanyada de nous desenvolupaments tecnològics i d’un sotrac present entre molts americans a causa de la violència de la recent Primera Guerra Mundial, van donar lloc a un rebuig dels valors de l'època Victoriana de principis de segle (vistos com a antiquats) i, conseqüentment, a una decadència dels valors morals encarnada en una voluntat de viure exuberantment. El somni americà, en el que qualsevol persona de qualsevol posició social podia fer-se ric, va resultar en una societat altament consumista i materialista, en què el desig pels diners i el plaer material va sobrepassar nivells sense precedents.

Fitzgerald es va obstinar a retratar aquest període de creixement econòmic en les seves primeres novel·les. I, de fet, se sentia del tot còmode en un context com aquest ja que, i sobtadament i tal com sempre havia desitjat, era ell mateix el que vivia com el mateix Jay Gatsby. Guanyava una alta suma de dòlars, gaudia d’una fama primerenca i es va casar amb Zelda, amb qui només havia aconseguit prometre-s’hi un cop va poder convèncer-la del seu poder econòmic.

Els bons moments, però, no van durar gaire. L’inesperat desastre econòmic internacional del crac del 29 i l’impacte que va tenir en la societat americana dels anys trenta van fer que l’aparició de la seva darrera novel·la publicada en vida, Tendre és la nit (1934), fos rebuda amb gran indiferència. El context socioeconòmic en què va aparèixer el llibre era pràcticament l’oposat al que hi havia quan va publicar En aquest costat del paradís o El gran Gatsby, i els lectors, que no tenien ganes de recrear-se en els moguts i pròspers anys vint, van creure -erròniament- que tornava en escena l’escriptor de la bonança econòmica, de l'exuberància i de l’apassionament pels diners. Ningú no en va voler saber gran cosa. Potser, sense voler-ho, la imatge que ell mateix s’havia creat li estava passant factura. Els seus llibres van deixar d’imprimir-se, el seu nom va caure en l’oblit i la seva vida es va veure afectada per l’alcoholisme, els problemes de salut i el tancament de la seva dona en un sanatori.

I és aquí on m’emergeixen més dubtes. ¿És possible que fos el mateix pas del temps el que s’endugués la bonança econòmica d’uns pocs anys -els roaring twenties- i, de retruc, tota la fama de Fitgzerald? ¿Va ser la voluntat de Fitzgerald de lligar la seva obra a una època efímera la seva pròpia condemna? Possiblement la seva voluntat d'arrapar-se massa a la immediatesa líquida del present va acabar jugant-li una mala passada.

Però, per sobre de tot, sempre em sorprendrà que l'ascens i el posterior daltabaix de la majoria dels personatges de Fitzgerald emulin el propi moviment de la vida de l'autor, tal com si fossin un retrat avant la lettre. Conscient de la seva decadència, Fitzgerald va escriure una de les frases que més m’he tatuat en la memòria: “tot s’ha perdut, excepte el record”. I és que, malgrat la caducitat dels dies ―la mateixa que va condemnar a Fitzgerald―, afortunadament el pas del temps sol posar les coses al seu lloc i és una sort que, encara avui, la seva obra sembli no poder marcir-se.

Altres articles de David Soler Ortínez

2 Comentaris

B

Blanca

18 de juny 2016.23:31h

Respondre

Una reflexió molt maca i emotiva. Gràcies.

M

Montserrat

17 de desembre 2015.09:18h

Respondre

Oh! gràcies per aquesta reflexió, preciosa.

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.