Dijous, 17/3/2016
1014 lectures

Sobre compartir

El protagonista i narrador d’El vigilant en el camp de sègol, Holden Caulfield, és un adolescent de setze anys, negat en els estudis, que té una visió de la vida exageradament cansada per ser tan jove. No suporta la hipocresia del món dels adults i se sent profundament decebut en veure què significa fer-se gran. És per això que, per protegir-se’n, ha après a desenvolupar una veu cínica i crítica cap a (quasi) tothom que el rodeja. Aquest rebuig a tota persona és, al cap i a la fi, una mostra de la seva major debilitat: la solitud en què es troba. I és que, en certa manera, Holden vol i no vol créixer. Ja no és el nen que percep el món com un lloc immaculat, però el sotrac que li suposa enfrontar-se tot sol al món adult és massa colpidor com per acceptar-ho sense més. Si malgrat tot Holden reacciona així és perquè, en el fons, és un noi sensible i intel·ligent i, també, perquè té veritables dubtes sobre quin és el sentit de la vida.

Una de les imatges més captivadores del llibre és, justament, la que dóna lloc al títol de la novel·la. Holden desitjaria ser simplement un vigilant en un camp de sègol on juguen un grup d’infants, davant d’un penya-segat, evitant que cap d’ells pugui caure daltabaix. Aquesta voluntat de protegir la infància, l’únic lloc on Holden entén que la innocència té cabuda, és un reflex del rebuig que sent davant del comportament adult.

Hi ha, però, una escena en el llibre on apareix una conversa entre Holden i el senyor Antolini –qui havia estat professor i un dels pocs adults que en Holden sembla respectar- que mostra quin és un dels sentits més important de l’escriptura. I no només això. També ajuda a entendre que la solitud que algun cop podem experimentar no és tan excepcional com ens pensem i que, aprenent a compartir-la, estem creant història i estem fent poesia. La resposta que dóna el senyor Antolini a Holden, davant la decepció que té del món adult, és un dels paràgrafs més remarcables del llibre. L’he volgut plasmar aquí:

[...] Entre d'altres coses, descobriràs que no ets la primera persona que ha estat mai confusa, espantada, fins i tot fastiguejada pel comportament humà. Saber que no ets de cap manera l'únic, t'engrescarà i t'estimularà. Moltes, moltes persones s'han trobat tan torbades moralment i espiritualment com tu ara mateix. Afortunadament, alguns van escriure sobre els seus problemes. Aprendràs d'ells... si vols. Igual que algun dia, si tens alguna cosa per oferir, algú aprendrà alguna cosa de tu. És un preciós sistema recíproc. I no és educació. És història. És poesia.

Penso que, darrere el missatge negatiu que suposa acceptar que el comportament humà és sovint condemnable, conèixer que no ets l’única persona que ha sentit aquest rebuig et fa sentir més fort. Per això cal aprendre dels que s’han sentit així abans que tu. La lectura n’és un dels mecanismes. Però, alhora, també cal explicar-ho i compatir aquest mateix sentiment a altres persones que, en un futur, poden experimentar-lo. L’escriptura n’és un dels mecanismes. Oferir la teva solitud i decepció a altres persones és la manera més esplèndida d’allargar la mà, a través de les lletres, a algun lector en algun lloc en algun temps i fer-li entendre que no està sol. I així es crea la història. I així s’escriu la poesia.

Altres articles de David Soler Ortínez

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.