«Lolita, llum de la meva vida, foc de les meves entranyes. Pecat meu, ànima meva. Lo-li-ta: la punta de la llengua fa tres passets per anar a petar, al tercer, contra les dents. Lo.Li.Ta.

Es deia Lo, tot just Lo. Al matí, dreta, un metre cinquanta, amb mitjons, aguantant-se sobre un peu. Era la Lola amb pantalons. Era la Dolly a l’escola. El seu nom oficial era Dolores. Però als meus braços sempre va ser la Lolita.»

Aquests són, sens dubte, uns dels paràgrafs inicials més coneguts de totes les novel·les del segle XX. Es tracta de les primeres línies de Lolita (1955), escrita per Vladimir Nabokov. La controvèrsia dels temes que tracta l’obra -on es relata l’atracció sexual i obsessiva d’un professor universitari, Humbert Humbert, per una noia (pre)adolescent- va causar que l’autor tingués dificultats a publicar-la. La seva persistència, però, va tenir el seu fruit i la novel·la va veure finalment la llum el 1955 quan una editorial marginal francesa va publicar-la el 1955. Des d’aquell moment, el llibre va esdevenir una sensació literària (sobretot pel seu estil innovador) i va agafar una popularitat que el van dur, al final i després de múltiples censures, a ser difós en territori nord-americà. Després de seixanta anys de la seva aparició, Lolita s’ha consolidat com l’obra mestra que és i, encara avui, és una de les novel·les més captivadores -i incòmodes alhora- que puguem llegir.

Però, ¿què ho fa que una història aparentment tan polèmica, immoral i, fins i tot, desagradable pugui captivar i absorbir el lector? ¿Per què sedueix una novel·la que presenta un argument com aquest? ¿És només el simple fet de ser controvertida allò que la fa atractiva? És evident que no. El que Lolita posa de manifest és el poder i la victòria del llenguatge; la creença de Nabokov que un llenguatge adequat pot elevar qualsevol cosa al nivell de l’art. I això no és poca cosa. És creure en la força dels mots per sobre de tot i és creure que la manera com es diu una cosa és, fins i tot, més important del que es diu. En la novel·la, les paraules estan utilitzades d’una manera tan meditada, tan eficaç, que fan que el llenguatge prevalgui per sobre un contingut controvertit, atorgant, fins i tot, una certa bellesa a una trama que ni molt menys mereix.

Per tal de (con)vèncer els seus oients, Humbert Humbert, el protagonista i narrador de la novel·la, utilitza la millor arma que té: el llenguatge. Utilitza les paraules i el seu domini del discurs (ple d’al·lusions literàries i formes poètiques) per a captivar i, sobretot, confondre l’audiència i construir, així, la seva pròpia defensa. La veu de la novel·la és capaç de transformar una trama fosquíssima en una història captivant. Sembla com si Humbert hagués decidit seduir els lectors de la mateixa manera que sedueix la petita Lolita i de la mateixa manera que pretén seduir els membres d’un jurat (que en el fons som tots nosaltres) que l’escolten.

I també és així com, per altra banda, Nabokov aconsegueix una fita encara major (potser la més gran de totes): que els lectors penetrin dins la ment d’Humbert i se sentin atrapats pel domini -trampós- del llenguatge, fins al punt que la proximitat amb què s’exposen als fets no els permetin veure la veritable i condemnable persona que és Humbert Humbert.

No tinc cap dubte a afirmar que, si no fos per la manera com està escrita, Lolita hauria caigut ràpidament -i amb justícia- en l’oblit. Així, Lolita ens hauria de servir d’avís: el llenguatge pot seduir i confondre. En part, és estrany veure com aquesta facultat pròpiament humana de comunicar-se pot ser perillosa. Però la realitat és que el llenguatge, en forma de discurs, pot transformar qualsevol cosa -per bona o dolenta- en veritable art. I, per tot això, sembla hàbil concloure que el llenguatge és el millor do que tenim i, alhora, és l’arma més perillosa de què els humans disposem.