"No expliqueu mai res a ningú. Si ho feu, començareu a trobar a faltar tothom." J.D. Salinger. El vigilant en el camp de sègol (1951).

Sovint, per voler entendre millor determinades obres de la literatura ens agrada conèixer de prop els autors. Conèixer qui eren, què feien, com vivien, què i com pensaven, on escrivien, a qui estimaven o quines eren les seves manies. I aquests detalls són els que, de vegades, ens fan apreciar encara més els autors. Però, alhora, existeix inevitablement un dubte, que va en la línia del deure cultural, que potser és més interessant que rellevant. I és que, quan algun escriptor esdevé veritablement popular, ¿s’estableix un cert deure en el qual l’autor ha d’acceptar que el seu món més interior ha de ser exposat per satisfer les demandes del públic o, per altra banda, és el públic qui té el deure de respectar la seva privacitat? 

No és una qüestió senzilla de resoldre i, suposo que com tot, cada autor ha escollit una resposta diferent. Un dels escriptors més destacats que han defensat amb fervor el dret a la intimitat i a la vida privada és J. D. Salinger. El 1951, amb la publicació d’El vigilant en el camp de sègol, Salinger va saltar a la fama amb una velocitat ferotge. Aquella publicació, però, canviaria per sempre la vida de l’autor. La dificultat per viure rodejat de la creixent atenció entorn la seva figura va fer que Salinger comencés a publicar cada cop menys fins que, el 1965 i sense explicació, va optar per deixar de publicar i per aïllar-se en indrets remots.

És possible que Salinger, i tal com diu l’escriptor David Shields, passés deu anys escrivint El vigilant en el camp de sègol i la resta de la vida, penedint-se’n. L’única entrevista que va concedir després de la seva darrera publicació va ser mitjançant una trucada telefònica a un periodista de The New York Times, el 1974, i per avisar que qualsevol edició dels seus relats era una terrible invasió de la seva vida privada. No es deixava fotografiar per ningú i, si algú ho feia, s’enfurismava. Va amenaçar diverses vegades universitats que utilitzaven el seu nom en atorgar-li premis.

Tot i això, i després de la seva mort el 2010, l’interès en la vida enigmàtica de l’autor ha fet que s’hagin dut a terme recerques i que s’hagin publicat biografies i documentals sobre Salinger. Molts d’aquests demostren que, contràriament al que ens havien fet creure, l’escriptor nord-americà no va estar aïllat a casa seva els darrers cinquanta-cinc anys de vida. David Shields afirma que:

Salinger va viatjar freqüentment, va tenir diferents relacions amoroses i va mantenir amistats de tota la vida. Consumia art i gaudia de la cultura popular. Lluny de ser un recluta, estava constantment en conversa amb el món per tal d’enfortir la noció de la seva reclusió…

Aleshores, sorgeix en tot això un nou dubte. ¿No va ser la pròpia voluntat d’esdevenir un mite literari la que va empènyer a Salinger a dur aquest estil de vida? Ja que, desaparèixer així, emmudir d’aquesta manera, ¿no és sinó el reflex de la voluntat de crear justament una identitat popular, una figura enigmàtica que no faci altra cosa que convertir-lo en mite? ¿No és, justament, tot despertant l’interès del públic a partir del misteri, una manera de perpetuar una personalitat i una icona literària del segle XX?

Sigui volgut o no, la intensitat amb la qual Salinger va defensar la seva intimitat l’ha convertit en un dels escriptors més enigmàtics del segle XX. I aquesta passió, aquesta defensa per la privacitat, és un d’aquells detalls que, tal com apuntava al principi, atorguen característiques pròpies als autors i fan que els puguis apreciar encara més. I, alhora, puguis estimar encara més llibres tan esplèndids com és el seu recull de Nou contes (1953) o el meravellós Franny i Zooey (1961).