Divendres, 20/2/2015
1121 lectures

Sobre la persistència del temps

A Boyhood, la darrera pel·lícula de Richard Linklater gravada al llarg de dotze anys, no li fa falta ensenyar els grans esdeveniments del trànsit d’un infant a l’edat adulta perquè el film funcioni. No cau en el parany de mostrar «primeres vegades» -ni tan sols hi veiem el primer petó- per donar força a la pel·lícula. I aquest fet li funciona perquè el tema principal del film -el trànsit, possiblement ja perdut per l’espectador, de la infantesa a l’edat adulta- és un fet tan commovedor i inabastable que no hauria de deixar a ningú indiferent.

Aquesta pel·lícula m’ha recordat el gènere literari de Bildungsroman (novel·la de formació, creixement o educació). És un gènere que sempre m’ha atret i, probablement, són unes de les novel·les en les quals més he gaudit llegint. En elles s’hi tracta el problema del jo, la cerca del sentit fisiològic i moral de la vida, en el pas de la joventut a l’edat adulta. Sovint, el protagonista creix intentant trobar el seu encaix en la societat, turmentat per alguna pèrdua o impacte emocional, i buscant les respostes a preguntes vitals que no té manera de resoldre.

En la literatura catalana tenim exemples de Bildungsroman, molts d’ells fruit de la literatura modernista. En destaca Solitud (1905) de Víctor Català, una novel·la que narra el viatge vital i espiritual de la protagonista en l’àmbit rural, però també L’adolescent de sal (1975) de Biel Mesquida, una treballada novel·la simbolista que combina prosa i fragments de construcció poètica que va ser prohibida per censura durant tres anys.  

Si mirem més enllà encara podem trobar més exemples. A gust personal, cal ressaltar llibres com El vigilant en el camp de sègol (1951), de J. D. Salinger, on s’explica el camí de tornada a casa d’un noi que ha estat expulsat d’un internat; o el Retrat de l’artista adolescent (1916), de James Joyce, una novel·la amb elements autobiogràfics on es narra el despertar intel·lectual, filosòfic i religiós d’un adolescent; o L’educació sentimental (1870) de Gustave Flaubert que és, per a molts, considerada la seva obra mestra i on es recorre la vida emocional, social i amorosa en la societat francesa de mitjan segle XIX; o En aquest costat del paradís (1920), de F. Scott Fitzgerald, on s’explora l’amor i la moral d’un jove en temps de guerra.

I, ja més propers a una literatura contemporània, no puc evitar mencionar un llibre tan captivador com és Tòquio Blues (1987) d’Haruki Murakami -i curosament traduït al català per Albert Nolla-, on s’explica el desenvolupament sentimental d’un jove estudiant introvertit de Tòquio als anys seixanta. Malgrat no complir tots els elements d’una Bildungsroman, Les verges suïcides (1993) de Jeffrey Eugenides en pot ser un, i ja darrer, bon exemple. En aquesta última novel·la es narra l’intent d’un grup d’amics d’un barri per descobrir els motius que han empès a cinc germanes adolescents a suïcidar-se.

En preguntar-me què tenen totes aquestes novel·les que les faci ser tan atractives hi ha, sobretot, una resposta que immediatament m’assalta la ment: la malenconia i la sensació de pèrdua d’uns dies que no poden tornar però que, dins nostre, persisteixen. Partint d’aquesta idea de la persistència de la joventut, quan l’escriptor nord-americà Henry Miller va fer vuitanta anys, va fer un escrit on parlava dels més joves i ho feia de la següent manera:

Observes als teus fills, o els fills dels teus fills, cometen els mateixos errors absurds –sovint errors punyents- que també vas cometre a la seva edat. I no hi ha res que puguis dir o fer per evitar-ho. És mitjançant l’observació dels joves, de fet, que mica en mica vas entenent quin tipus d’idiota vas ser una vegada –i, potser, encara ets.

Malgrat a molts de nosaltres aquests dies no ens queden lluny, suposo que les dues darreres paraules del fragment que he traduït de Henry Miller –aquest «encara ets»- són la solució al dilema. Si el gènere de Bildungsroman agrada i atrau és, ben probablement, perquè el lector encara és l’idiota que va ser i li agrada saber que, afortunadament, d’idiotes com ell el món n’és ple.

Altres articles de David Soler Ortínez

1 Comentaris

L

Lidia

El Bruc

20 de febrer 2015.22:16h

Respondre

En els llibres ens retrobem, el.laborem els nostres temes, i sovint somiem i ens allunyem del nostre mon ,... Gracies per les recomanacions! I q perdurin els idiotes ????

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.