Per començar, fixeu-vos en els estels. Divendres passat vaig dipositar la tesi doctoral amb la qual he estat treballant els darrers quatre anys. No malgastaré lletres per explicar els freqüents canvis anímics que he sofert ni les preguntes que, en acabar, m’han assaltat la ment («serà prou bona?», «és possible que me n’hagi sortit?», «i ara, què faré?»). Després de tot, puc afirmar que n’estic content. Tot i això, vull parar atenció a un altre aspecte -potser més important- que he descobert mentre feia aquest camí que m’ha servit per restar importància a les coses que realment no en tenen tanta.

Començaré dient que l’escriptura és un procés solitari. I, en part, crec que així ha de ser. No hem de confondre, però, el mot «solitari» amb altres adjectius com «ombrívol» o «depressiu». Com ja vaig recalcar en un article anterior, la solitud també pot ser un valor positiu. Amb tot, en determinats moments en la redacció de la tesi també m’he ofuscat -tinc la mania de preocupar-me massa- i he notat com navegava sense rumb entre hores sense sentit (amb preguntes com ara «s’entendrà el que vull dir?», «què passa si els resultats no aporten res de nou?»). No ha estat fàcil, i encara menys si acceptem que la meva generació -hauria de dir millennials?- tenim tendència a prioritzar els projectes que veuen la llum a curt termini.

He après, però, ha desenvolupar un mecanisme prehistòric de defensa en els moments en què m’he sentit preocupat per coses que no podia dominar. He recordat l’univers. Entendre que l’univers és més gran del que podem imaginar i que està replet de galàxies i de forats negres i d’estels morint i de boles de gas cremant i -possiblement- d’altres civilitzacions lluitant guerres i vivint els seus propis desastres m’ha ajudat. I molt. ¿Existeix una raó més potent per prendre’ns la vida menys seriosament que acceptar com de diminuts -atenció, no dic «insignificants»- som?

Aquesta teràpia existencialista és, alhora, perillosa. Fixar-nos en els estels i entendre la perspectiva de l’univers i del temps implica, indirectament, acceptar que les nostres accions són tan petites que no romandran gaire temps a la terra un cop desapareguem. Per què, doncs, preocupar-nos tant? Potser encara no hem descobert el funcionament de la vida perquè és més fàcil viure (respirar) que entendre’n el seu sentit. O potser es tracta senzillament de viure sense més. O potser es tracta de créixer i aprendre en un sistema recíproc, d’expandir els nostres horitzons, d’obtenir una perspectiva més àmplia per tal que arribi un dia en què mirar els estels sigui només això -mirar els estels, sense més; sense haver de recórrer a ells com un placebo pels nostres problemes.