Dijous, 27/11/2014
1351 lectures

Sobre sobres que no sobren

Les cartes són -potser hauria de dir eren- una mostra del món interior d’una persona parlant a una altra. Una conversa unidireccional reduïda a dues ments. El gènere epistolar, a diferència de les novel·les de ficció, obre les portes a un món més real, més transparent i més proper a l’autor i, en certa manera, ens ajuda a entendre l’entorn i els sentiments de les persones en qüestió. Virginia Woolf deia que una carta no hauria de ser mai vista simplement com un mitjà de comunicació d’intel·ligència, sinó que també s’hauria d’observar com una obra d’art. I és que la lectura d’algunes cartes és, en determinats casos, quasi millor que la lectura d’un bon poema. A més, hi ha exemples per a tots els gustos. N’he volgut triar dos: un sobre el secret de la bona escriptura i, l’altre, d’amor.

En la tardor del 1938, una jove estudiant anomenada Frances Turnbull va enviar el seu últim conte a F. Scott Fitzgerald -que era amic de la seva família- per tal de rebre’n una valoració crítica. La resposta de Fitzgerald -recollida en el volum de cartes titulat F. Scott Fitzgerald: A Life in Letters- dóna consells per aconseguir una bona escriptura i, sobretot, parla de la importància de transferir les emocions reals en el text. He traduït alguns fragments de la carta que em resulten reveladors:

«He llegit atentament el teu relat, Frances, i em temo que el preu per dedicar-se a l’escriptura és molt més alt del que, de moment, estàs disposada a pagar. Has de vendre el teu cor, els teus sentiments més vehements, i no només les coses insignificants que quasi ni t’afecten, aquests petits incidents que pots explicar a l’hora de sopar. Així ha succeït amb tots els escriptors. A Oliver Twist, Dickens va sentir la necessitat d’expressar el record punyent del nen maltractat i mort de gana que va ser. [...] Jo mateix, a En aquest costat del paradís vaig parlar d’un amor que encara sagnava com la ferida d’un hemofílic. [...] Només transferiràs les emocions a una altra persona a través d’un procediment radical i desesperat: arrencar-se de l’ànima el primer desengany amorós i mostrar-lo al públic. [...] Si no fos així, ¿creus que interessaria a algú un soldat que només fos una mica valent?»

Com a cartes d’amor, n’hi ha unes que sempre m’han captivat per la sensibilitat amb què es veuen escrites. Són les de Gabriel Ferrater a l’Helena Valentí. Ferrater va conèixer  l’Helena a través de l’amistat que l’unia amb el seu pare. Ella, en l’any 1961 tenia vint-i-un anys i, ell, trenta-nou. En l’estiu d’aquest mateix any -ella estiuejava a Cadaqués- va començar una relació amorosa que durà poc més de dos anys. La confusa relació entre ells dos queda recollida en les vint-i-dues cartes -segurament n’hi deuen haver moltes més- del llibre Cartes a Helena i residu de materials dispersos -editat pel seu germà Joan Ferraté el 1995 i, avui dia, dificilíssim d’aconseguir. A parer personal, les millors cartes del recull són les dels dos estius en els quals s’emmarca la seva relació. Són cartes tristes i llargues. Un fragment d’una carta que em captiva, amb unes frases finals plenes d'enyor, és el següent:

«Ja et deus imaginar que, tant com he pogut, he fet treballar la raó contra tu, i m'he dit de tu tot el mal que he sabut inventar. Però no m’ha servit de res. La veritat és que ja no sé si t’estimo o no, però que això no fa cap diferència. He descobert que hi ha una cosa més fonamental, vull dir que compta més per al règim de la vida, i és que només amb tu podria parlar d’alguna cosa viva. Dit en forma sentimental, que només amb tu podria creure’m que sóc bona persona: per als altres, sóc una mala bèstia total. Si ara fes l’amor amb una altra noia, seria com fer-lo amb un gos. [...] Tinc tantes ganes de tornar-te a veure, carona de setembre (ara hi som, i és el mes on te’m situes sempre). Si poguessis venir a Barcelona, crida’m i hi aniré. Escriu-me de seguida, envia’m un telegrama, envia’m un sobre buit. Només si m’arriba alguna cosa de tu, tinc la sensació que hi sóc».

Són, només, dos exemples breus. N’hi ha molts més. Amb tot, no deixa de saber-me greu veure com els correus electrònics i altres aplicacions de comunicació en línia han fet desaparèixer, gradualment, les cartes escrites. Potser, a més a més, han fet desaparèixer el costum d’escriure sobre paper per comunicar-nos i el fet d’obligar-nos a mesurar cada frase, cada paraula. Però, el que potser és pitjor, han uniformat -tal com ja van fer les màquines d'escriure- totes les escriptures sota un mateix format de tipografia -ja sigui Times New Roman o Calibri o Cambria- i, amb aquest fet, anem perdent el record físic amb la forma escrita, les grafies i la lletra a mà particular de cada autor. Una llàstima. Desconec què passarà amb el gènere epistolar d’aquí a uns quants anys, però no em sorprendria veure llibres de reculls de correus electrònics impresos en paper. 

2 Comentaris

M

Marc

Igualada

1 de desembre 2014.19:01h

Respondre

Un article de molta categoria.
Sensible i molt ben documentat.
Felicitats!

P

Paquita Llacuna Ortinez

Igualada

27 de novembre 2014.18:57h

Respondre

El teu article és molt molt interessant.
Tens raó sobretot en el teu comentari final.
Realment, la lletra a mà de cada persona te una personalitat que no pot aconseguir la grafia de... Llegir més l´ordinador.
M´ha agradat tot l´article.
Endavant.

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.