Dimecres, 27/7/2016
1449 lectures

Poké... Què?

Escrivint aquestes línies tinc la sensació que ja faig tard. El mes anterior volia escriure sobre el proper llançament de Pokémon GO, previst per al sis de juliol a Australia i Nova Zelanda, però vaig pensar que seria millor esperar una data més propera al llançament al nostre país, previst pel 16 de juliol, per tal que tothom podés accedir-hi. Però he fet tard. Mai havia vist una evolució tan ràpida en el creixement d’una aplicació; i no sóc l’únic. Els últims dies hem pogut veure a la majoria de mitjans de comunicació referències a aquest joc i, també, a l’empresa creadora, que quasi ha augmentat un 90% la seva cotització en borsa.

No sé predir si serà una nova “bombolla” tecnològica. El que sí que sé és que aquest diumenge, que tocava festa familiar a casa, s’ha parlat més del Pokémon Go que no pas d’altres assumptes habituals, com la independència de Catalunya o l’estat actual del món.

I no n’hi ha per menys. Ja fa uns dies que no paro de veure gent pel carrer caminant de pressa i mirant la pantalla del mòbil. Primer vaig pensar que seguien un mapa, cercant la seva destinació. Però quan la imatge es va repetir massa vegades, vaig pensar que alguna cosa estava passant.

Pokémon és una marca propietat de la multinacional Japonesa Nintendo, com sabreu molt famosa des de fa anys per les seves vídeo-consoles, que ara s’ha tornat a posar de moda (o més de moda, com vulgueu), degut al llançament de Pokémon Go. El desenvolupament d’aquesta versió del joc ha estat encarregat a l’empresa americana Niantic, especialista en la creació de jocs i aplicacions de realitat augmentada, vinculada en els seus inicis a Google. La idea era molt simple, al principi: oferir als incondicionals del joc l' oportunitat de sortir de casa seva i de les limitacions d’una consola tradicional per arribar a un nou camp de joc: el món. Mireu aquest vídeo promocional de la marca.

La realitat augmentada és, a diferència de la realitat virtual, la possibilitat de “sobreposar” objectes ficticis (virtuals, informàtics) en ubicacions de la realitat. Aplicacions en el seu moment molt famoses van ser, per exemple, els anuncis d’una marca d’automòbils en paper en els quals, mirant-los des del mòbil, apareixia el vehicle anunciat i es podia interactuar amb ell. Ciència ficció? Potser sí llavors... però ara això ja està més que superat.

Darrera aquesta idea inicial, que en principi era pensada per a un esdeveniment puntual per als usuaris del joc, hi va haver un acord de col·laboració amb la potent Google, per accedir als seus mapes i informacions de geo-localització. I una cosa porta a l’altra.

La qüestió és que el joc pinta d’allò més senzill. Jo, per la meva edat, no havia estat mai jugador de Pokémon ni usuari de Nintendo (furor dels 90), aquestes han estat coses de generacions més modernes, coses carregades d’un alt nivell d’addició. Es tracta d’anar capturant Pokémons, una mena de mascotes nascudes de l’estètica anime japonesa, entrenar-los, evolucionar-los i un munt de coses més, que inclou la possibilitat d’intercanviar-los amb d’altres jugadors, per exemple.

Sobre tot això podem discutir tant com vulguem. Hi ha persones que, directament, ho critiquen pel sol fet de ser un joc electrònic que crea addició. Jo els diria que tenen raó, però que en l’època que vivim, és el que toca. Hem d’aprendre de les noves formes d’estar en societat. Integrar-hi noves tecnologies a tots nivells sembla que sigui una d’elles.

D’altres persones hi veuen avantatges; per exemple, una nova forma de fer esport. Hi ha qui arriba a caminar barbaritats de quilòmetres per atrapar a un “bitxo” d’aquests. O nens que, de cop, demanen als seus pares d’anar d’excursió o de tornar a sortir amb bicicleta. També pot ser una excusa per descobrir llocs de la ciutat que, d’altra forma, mai aniríem a veure.

D’altres, perill per als jugadors. Avui mateix sortia un vídeo d’una persona fent autèntics malabarismes a les torres Mapfre, a Barcelona, per caçar un Pokémon que hi havia per allà. Això m’ha fet pensar, també, en el vídeo que ja corre per les xarxes de Mr. Bean parodiant un jugador de la saga. No és que faci petar de riure, però il·lustra els efectes del joc en els seus participants.

Altres persones hi veuen un perill nacional. I si no, fixeu-vos en la notícia que explica que una comissària de policia australiana ha hagut de posar un cartell a la porta avisant als jugadors que no cal entrar al seu recinte per poder caçar els animalons que es presenten al seu interior. Què passaria si aparegués un Pokémon en una base secreta de la CIA?:

D’altres, una tocada de nassos o una falta de respecte. Com per exemple, pels responsables del Museu de l’Holocaust i d’Auschwitz, que ja han interposat peticions a la companyia perquè se’ls retirin els Pokémons dels  seus espais. O les detencions realitzades per la policia de Barcelona de turistes Japonesos que s’havien endinsat al túnel de la Rovira a la cerca d’aquests.

De veritat que podeu passar una estona més que divertida cercant notícies sobre tot això a la xarxa. I no fa ni quinze dies que la cosa ha començat. Crec que en els propers mesos en sentirem de grosses.

A banda de totes aquestes reaccions socials, comencen a sortir activitats al voltant del joc que, realment, poden significar la revolució. Si més no, pels resultats comptables de la companyia. I és que l’altre dia, provant al joc a la rambla d’Igualada, em vaig adonar que tenia a prop una PokeStop, parada on els jugadors poden aconseguir PokeBalls (boles que permeten la captura dels Pokémons). Apropant-me a ella, vaig veure que es tractava de la famosa estàtua de la Pastisseria Pla. Al darrera de la figura del dit polit hi havia un munt de boles. Amb elles vaig poder caçar el meu primer bitxo. Una mena de rat penat lila.

A dia d’avui, l’empresa creadora del joc està rebent milers de peticions per poder situar aquestes parades als seus negocis. I és que si el poder d’atracció de jugadors continua, aquest pot ser un nou canal publicitari molt més potent que els habituals. Inclouran en els seus temaris les escoles d’alta direcció d’empresa estratègies Pokémon?

A banda d’aquesta futura via d’ingressos, perquè cal dir que el joc és gratuït, existeixen objectes i funcions addicionals que es poden comprar i, també, un dispositiu especial anomenat Pokémon GO Plus que, en forma de rellotge, permet que els jugadors puguin interactuar amb el joc sense agafar el telèfon.

Sempre em sorprèn el naixement d’una nova eina que revolucioni la societat, però aquest cop haig de dir que poc m’esperava que vingués del món dels jocs.

Altres articles de Manel López i Seuba

1 Comentaris

S

Sof

29 de juliol 2016.12:16h

Respondre

Llastima que l’article no sigui mes critic i contundent amb l’aspecte economic i comercial. Pokemon Go esdevindra una eina comercial en la mesura en que les empresses poden comprar accions i... Llegir més posar pokemons als negocis. Fins al moment el proces es aleatori, pero ja Mercadona i Burguer King i McDonals han comprat accions: els pokemons apareixeran en les seves botigues...
Pokemon Go es una eina comercial que de nou aniquila, sense intencions, el teixit comercial local perque qui pot comprar accions a Pokemon Go, les grans o les petites empreses? Alimentem un monstre que se’ns menjara...

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.