Dimecres, 19/6/2013
558 lectures

Rec…ollons!

Si d’alguna cosa ha de servir tenir un “majordom” electrònic que et serveixi les notícies a la carta a les 7 del matí, en lloc d’esperar a llegir-les en paper a l’hora de fer el cafè en un bar o granja, és que et dóna un marge d’hores més gran per donar voltes a les coses.

Sempre, en els meus escrits, he mirat de no posar-me en temes que provoquin controvèrsia i, si ho he fet, he procurat exposar la veritat i les diferents òptiques des de les que es poden mirar les coses. Amb això no he volgut nedar i guardar la roba, simplement he volgut actuar en conseqüència al nom que vaig posar a la meva secció: el zero i l’u. Les dues cares de la moneda, l’encès i l’apagat, el blanc i el negre...

En l’àmbit en el que em moc, la formació empresarial i tecnològica, lligades amb la ocupabilitat de les persones, massa sovint he sentit a dir de la meva comarca que és la més deprimida, la que registra els més alts índexs d’atur i la que no té cap interès turístic, a banda d’un cementiri –per exemple- que apareix en una coneguda guia d’arquitectura, coneguda per la gent que hi té interès. Quan amics i clients meus, de fora de la comarca, em pregunten: Igualada? I què teniu a Igualada? O em surten per petaneres dient: ja us arriba el telèfon? O: ui! Això és als Pirineus, oi? Jo m’esforço fent-los el símil de les velocitats de transport: tardo Igual anant a la diagonal de Barcelona, des d’Igualada, que tu d’Horta a la Rambla de les Flors en metro.

Ara, però, ja fa algun temps que la cosa estava canviant i, per alguna cosa o altra, la nostra ciutat i comarca es començava a conèixer i, en pronunciar el nom de la meva ciutat, algú que m’escoltava deia: escolta, a Igualada feu tal cosa, oi? O: ostres, a la tele he vist que organitzeu tal altre...

I si, certament, en llocs tan dispars com Andorra, Alcanar, el districte 22@ de Barcelona o Vielha he vist com la gent em preguntaven sobre activitats de la nostra ciutat. Des de l’European Baloon Festival fins al Rec.0, m’ha donat la sensació de ser un “mini-ambaixador” del meu territori i he explicat, sempre amb il·lusió, les activitats que s’hi fan.

Val a dir que totes elles s’han forjat amb l’empenta d’una colla d’emprenedors des de l’àmbit de l’empresa privada, als que després ha donat suport l’administració pública i la societat civil i que, sense aquesta iniciativa que ha proporcionat la “xispa” perquè la passió s’estengui, res hagués succeït.

A aquestes alçades sabreu, perfectament, que faig al·lusió a la guerra declarada per part d’Igualada Comerç als organitzadors del Rec.0, guerra que va saltar als mitjans entre dilluns a la nit i dimarts al matí. D’aquesta guerra se n’ha fet ressò, malauradament, no només la premsa local, sinó que els grans mitjans també n’han parlat i, potser això, és el que més mal pot fer-nos a la marca “Igualada”, ja que mostra una vegada més que no tot són flors i violes, que existeixen les enveges i els recels i que no pot aconseguir-se que la gent anem “tots a la una”, ni que es tracti d’iniciatives que projectin una bona imatge de convivència i de comunitat.

De fet, sempre m’he meravellat del com passen les coses. Existeix un mitjà de comunicació? En poc temps, com a mínim, n’hi haurà dos. Un teatre? Dos. Un cinema? Dos. O tres. Unes carpes? Dues. Un... En fi, no cal que us expliqui aquest comportament sistemàtic, però mal malaltís i endèmic, que es produeix quan algú amb iniciativa i empenta engega un projecte i ha de veure com l’imiten, el critiquen o li retallen per ves a saber què. Aquest què, normalment, té molt a veure amb el cinquè pecat capital, que descriu als qui el cometen com a persones que desitgen coses que els altres tenen, veient que a ells els hi falta, i per això els desitgen mal, i se senten bé si els veuen patir.

També n’estic fart de tots els que diuen (o diem)... “és que això és Igualada...” o “la Igualada casposa i conservadora de sempre...”. En primer lloc, aquests comentaris fa massa anys que els sento i penso que el conservadorisme i la caspositat rarament són coses que s’hereten amb l’ADN. Això em fa pensar que no només ens passa a Igualada, a tot arreu és el mateix. Parleu amb els coneguts i segur que us posaran un munt d’exemples que tenen relació amb els més petits pobles de cabres perduts de la mà de déu, però també amb grans barris de les ciutats més grans i cosmopolites. És condició humana. No és un defecte territorial si bé, a vegades, les vies de comunicació dificultoses amb l’exterior i el fer-ho tot entre nosaltres poden afavorir aquesta enrarida etiqueta de “els d’Igualada”, que tanta ràbia em fa.

Repassant la història recent de la ciutat, i els trens perduts (un altre tema), cada cert temps ha de passar alguna cosa que revifi el debat continu entre la ciutat conservadora o la ciutat progressista. Des de l’avortat intent de fer una pista de curses de vehicles de radio control, que va tenir un èxit fulgurant de la mateixa forma que es va tancar fulgurantment, fins a la mena de referèndum al que es va sotmetre als ciutadans per decidir si una cadena d’hamburgueseries podia establir-se a la nostra ciutat, cada projecte a gran escala que es vol posar en marxa troba molt més que un pal a les rodes, cosa que fa que més d’un hagi tirat la tovallola, malgrat l’atractiu i les repercussions (socials, laborals i econòmiques) que se li puguin associar, en benefici de la ciutat i comarca.

Mai he anat al Rec a comprar. Mai he anat al Rec a visitar-lo. Des del primer moment, que vaig conèixer la idea i les persones involucrades, vaig creure-hi. Si la intenció inicial era fer reviure un barri que estava d’esquena a la ciutat i lluitar contra el pla d’ordenació urbanística, chapeau!, crec que s’ha aconseguit, i amb escreix. Quan ara explico què és Igualada, mai em falta la referència al barri del rec, que he abanderat com a ambaixador que us he dit que em sento. Sóc de la opinió, i no tinc més contacte amb ells que la senzilla coneixença i la salutació cordial, que la iniciativa del Rec va sorgir de la pregunta de (normalment al voltant d’un bon grapat de cafès) què podem fer pel barri?.

Com era de preveure, els qui es dediquen a plorar darrera les vitrines dels seus aparadors, entre bombetes de baix consum i col·leccions d’articles de dubtosa procedència o d’imprecisa temporada, s’han posat les mans al cap del mal que els hi fa tot plegat i de la quantitat de clients que perden (bé, més aviat que deixen de tenir o tenen els altres, ja que no és el mateix perdre diners que deixar-los de guanyar), i cerquen les formes més políticament correctes de vetar projectes com aquest, amb la projecció que significa per a la ciutat, a favor de la seguretat dels visitants i de que “tots juguem amb les mateixes regles”.

En fi, no em vull allargar gaire més. Només un parell d’aclariments per aquells comentaris que puguin sorgir. Com molts sabreu, la meva dona regenta un restaurant, al centre de la ciutat, i per això tinc molt bona relació amb el sector de l’hosteleria de la zona. Haig de dir-vos que des del primer Rec fins al Rec.06 (anterior a aquest), l’activitat sempre ens ha beneficiat i ha fet que les taules s’omplissin. I si ja les omplies, doncs aquests dies eren dies que s’omplien de cares noves, i tenies la sensació de renovació, tot respirant-se un aire molt més festiu i eufòric que l’habitual. El Rec.07, per mi, ha estat diferent, doncs ella ha muntat una barra de sushi a un dels patis de la zona i, és clar, podeu pensar que no sóc objectiu en parlar del tema. Us torno a recordar que mai he visitat el Rec, i aquest any tampoc ho he fet. M’he limitat a apropar-me a la barra de la meva dona, més aviat per fer un gintònic que no pas per a ajudar, i m’he impregnat una mica de l’ambient. Només amb aquesta mica m’he adonat que és una cosa que cal mimar, potenciar i lloar, sense cap mena de discussió.

Evidentment que s’han d’esmerçar tots els esforços perquè la cosa surti bé, sigui segura i no creï greuges comparatius entre comerç local i comerç efímer. En aquest sentit, parlant de primera mà, em ve de gust explicar que, abans d’autoritzar-nos la instal·lació del restaurant efímer se’ns va exigir que el personal fos en plantilla, disposessin del curs de manipulador d’aliments i, a més, uséssim un expositor refrigerat pels productes i estenguéssim un tiquet amb totes les dades fiscals als compradors que ho demanessin, a banda de disposar de l’assegurança de responsabilitat civil actualitzada a l’activitat.

Per últim, m’agrada la idea de pensar en el què passaria si a aquestes persones que han pres aquesta decisió se’ls oferís representar una de les marques punteres al rec... Mirarien per elles? Pel bé de la ciutat? Pel del visitant? Les persones som persones i, cada cop més, crec que ens mouen els interessos personals, el defensar casa nostra i els nostres i, encara que això sigui molt subconscient i no es vulgui acceptar, al final és el que ens fa moure.

Espero que les administracions públiques, però sobretot la local, sàpiga canalitzar correctament aquesta crisi i no deixi perdre, com crec que no farà, l'oportunitat de potenciar la marca Igualada com s’ha estat fent aquests últims temps.

Així doncs, un zero per Igualada comerç i un u per Recstores.

Per acabar, i ja més en la línia digital que em caracteritza, necessitem més esperit creatiu, enginy i renovació. Fixeu-vos en iniciatives com la, del seu moment, Munich Mercat en l’àmbit industrial, Disseny=Igualada en l’àmbit del serveis gràfics, TICAnoia com a xarxa d’empreses de serveis i productes TIC o IgualadaShowRoom com a venda de productes de proximitat. Tots aquests exemples els considero resultat de l’esforç d’equips de persones que volen tirar endavant, elles i la seva ciutat, i que mereixen molt més el nostre reconeixement i respecte que no pas la nostra crítica.

En tecnologia, 1 + 1 no fan dos, fan 10! Fem que així sigui en tota la resta. Atrevim-nos a sumar esforços. Fem que siguin els que ens visiten els que tinguin enveja de la nostra ciutat, que envegin la comarca i el tarannà de la nostra gent.

Altres articles de Manel López i Seuba

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.