Dimecres, 22/10/2014
1193 lectures

La taxa Google

Dir-vos, en primer lloc, que encara que la paraula “taxa” sempre ens fa posar els “pèls de punta”, aquest cop, a priori, no es dirigeix directament als usuaris, com sempre sol passar. I és que hi ha força gent que es pregunta: què és la taxa Google? I fins i tot qui afirma: ara, fer consultes a Google costarà diners!

Res més lluny de la realitat. Qui es pretén que pagui la taxa és la pròpia Google i empreses similars; per tant, de moment podem respirar tranquils donat que l’ús d’aquest i d’altres cercadors de la xarxa continuarà sent totalment gratuït de cara als seus usuaris. La taxa Google és el que dóna nom a la compensació econòmica que es pretén que els “agregadors” de notícies paguin als editors d’aquestes (i subratllo editors, no autors) com a concepte d’explotació dels seus continguts.

Si bé és una cosa que fa molt temps que s’està parlant, és ara (fa ben pocs dies) que el senat ha aprovat la reforma de la llei de la propietat intel•lectual i l’ha remès al congrés per a la seva aprovació definitiva. En cas que aquesta es produeixi, hi haurà canvis significatius quant a la lluita contra la pirateria i a favor de la propietat intel•lectual, encara que molts d’aquests són fortament criticats per diversos col•lectius, de les dues bandes. Sembla que la llei, del ja massa conegut Wert, no fa massa content a ningú.

D’entrada, la lluita contra la pirateria ens pot semblar molt bé. Qui més qui menys, coneix algú que ha fet alguna vegada o altra de pirata... o no? Això vol dir, per tant, que els nivells són tan alts que alguna cosa cal fer. Per posar un exemple, i parlant de la mateixa Google, l’any 2013 va rebre 224 milions de peticions d’eliminació de contingut i enllaços relacionats amb propietat intel•lectual. Bàsicament autors, discogràfiques, productores... Que reclamaven a l’empresa l’anul•lació de certs enllaços i continguts que facilitaven la descàrrega il•legal, encara que a través de tercers, de continguts protegits.

De fet, el cercador ja s’ha posat “mans a l’obra” i està realitzant alguns canvis importants en la forma de presentar els resultats de les cerques, fent que aquells resultats potencialment inductors a la pirateria quedin en les posicions més inferiors possibles. Això ja és així a USA, i properament han anunciat la seva exportació a la resta del mon.

La defensa de Google és clara, i simple: ells no es dediquen a la pirateria, només es dediquen a redirigir a tercers, que són qui –en tot cas- són els pirates. En fi, cadascú que pensi el que vulgui, però això no és ser còmplice? Tornant a la llei, el que es pretén en alguns punts clau d’aquesta és dissuadir aquelles persones o empreses que faciliten la pirateria amb multes més que significatives. Sobre aquest punt crec que no hi ha massa discussió. Volen acabar amb la gent que penja a la xarxa tot tipus d' imatge, vídeo, llibres, música de forma il•legal, i en aquest punt hi ha consens. També toquen aspectes com els serveis de préstec d’obres o la seva difusió .

El més “pelut” ve per la part comentada al principi: els “agregadors”. O, dient-ho més correctament en català: sindicadors de continguts.

I... què són els sindicadors de continguts? Doncs són pàgines que es dediquen a recollir informació d’altres pàgines per a recopilar-la i oferir-la als usuaris finals. Un exemple el trobem a la mateixa Google, a l’apartat Noticies. D’altres serien Fresqui, Menéame, Buzz... Bàsicament la majoria es dediquen a recopilar notícies i categoritzar-les.

Bé, doncs, ja fa temps que molts mitjans de comunicació (diaris en paper, bàsicament), van posar el crit al cel perquè eines com Google News van començar a oferir resums de premsa “copiats” de les fonts editorials originals. I el tema va acabar, en diversos casos, als tribunals. Un d’aquests casos, força conegut per altra banda, és el de l’associació de premsa digital de Bèlgica on, a cop de judici, van aconseguir que Google retirés qualsevol enllaç als seus continguts.

Que què va passar? Al cap d’un any aquests mateixos diaris signaven un acord amb Google per tornar a aparèixer a les seves pàgines de resultats.

I és que... si no ets a Google no existeixes, sabeu? Això és un bo i clar exemple de què pot passar a la premsa espanyola, contrària també a la sindicació dels seus continguts, que veu en aquesta futura llei el salvavides a la seva paupèrrima situació i, potser, el que no veu és que haurà d’acabar cedint mentre els usuaris confonguem Internet amb Google i no hi vegem més enllà.

La qüestió és preguntar-se: pagarà Google a totes les fonts editorials que li proporcionen informació o, senzillament, eliminarà els enllaços? A qui beneficia més aquesta sindicació de continguts, a Google o al tràfic dels mitjans?

En fi, com que es preveu que la llei sigui aprovada, serà qüestió d’estar atents al tema, i veure què passa.

Altres articles de Manel López i Seuba

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.