Dimecres, 30/12/2015
1095 lectures

El conte d’un Cup que no fa vi

Cap als anys 60, els de cal Senglar eren una família extensa o nuclear d’un petit poble de la Segarra. Avis, conco, pubills i tres néts, tots vivien sota el mateix sostre, del mateix bestiar, del mateix hort i dues-centes  hectàrees  de cereals, ametllers i oliveres, amb la vinya justa perquè el vi no hi faltés.

Un bon dia, el patriarca, va reunir als vuit de la família per prendre una gran decisió. L’avi havia mig decidit amb son germà el conco que potser era el moment de comprar un tractor i posar-se al dia com anaven fent tots els veïns. Els néts, l’hereu i les seves dues germanes de seguit van protestar. Ara que havien asfaltat la carretera era el moment, deien, de comprar un bon cotxe per anar al mercat i a les festes majors. Ja havien patit prou i s’havia d’invertir en qualitat de vida i el treball sempre s’havia fet, i ben fet, amb els que eren.

Llarga discussió i l’acord era difícil, l’avi, el conco i el pubill tenien clar que s’havia de comprar el tractor. Els néts i la mare pubilla, que havia dipositat d’il·lusió del seu futur en l’hereu, es va posar d’acord amb els fills: cotxe i gran. L’avia no va voler opinar, ella els estimava a tots i no es volia enfadar amb ningú. Quatre a tres i una abstenció. No se’n parli més, a cal Senglar es va comprar una DKW vermella en què cabien tots i les cistelles.

A finals dels anys 60, les cases que havien comprat el tractor ja havien doblat la collita. Ja havien fet diners per comprar un Seat dels més bonics. Fins i tot, alguns d’ells havien fet una granja ben gran i engreixaven garrins.

A cal Senglar l’avi es va morir d’un atac de cor dalt d’un ametller, el conco caminava com un quatre, l’esquena ja no donava per més, l’hereu buscava una porteria a Barcelona i les nenes ,l’una era casada amb un Guardia Civil i, l’altra feia el menjador de les escoles. I vet aquí un gos i vet aquí un gat i aquest conte s’ha acabat.

El dia dels Sants Innocents del any 2015 hem vist com un país de majoria independentista, amb dos milions de persones decidides a cridar llibertat i una majoria parlamentària clara, no es pot governar. Hi va haver 336375 ciutadans que varen creure que la Cup era la utopia feta realitat. Però senyors, resulta que 3030 galifardeus s’han atorgat la representació de tots els 336375 votants de la Cup i dels 1957348 catalans independentistes, i en nom de la “seva” sacrosanta democràcia han decidit que són els posseïdors de la veritat, els únics que poden decidir i el dia dels Sants Innocents ens planten la llufa a tots plegats. Sempre he dit que el nivell de la democràcia depèn del nivell de cultura del poble, i aquí, la mainada, ha tingut mala escola.

I per no ser superb acabaré amb frase feta: la rondalla està acabada, acabada o no en sé pus; si per cas he dit errada... Perdona'm bon Jesús!

Altres articles de Òscar Miró

2 Comentaris

A

Antoni

Igualada

30 de desembre 2015.11:33h

Respondre

Estic d’acord que és una bona metàfora, però em sembla que tot plegat és més senzill del que sembla. Aquesta gent, no poden ni veure en pintura al Sr Artur Mas, i per tant, com a mínim la... Llegir més meitat d’ells i la majoria de la seva classe dirigent, prioritzen l’eliminació política d’una persona per sobre del procès independentista (sense estar ells disposats a governar i conseqüentment sense autoritat moral per proposar algú més). A Junts pel Si, i diria que més al sector convergent, també hi ha molta gent que no pot ni veure a la gent de la CUP, però que estava disposada a pactar-hi alguna cosa per l’objectiu superior de la independència. Si la figura del Sr Mas supera l’objectiu superior de la independència, cap problema, però que ho diguin, és a dir, que s’autodefineixin com a antimasistes, anticapitalistes i independentistes, o antimasistes, independentistes i anticapitalistes. El que està clar és que són anti Mas, perquè d’això no avancem. Si són anticipatilistes i independentistes, potser si, però en tot cas, no sembla que sigui la seva primera prioritat.
I el que és més patètic és que s’estiguin tres mesos aparentment negociant, i que es presentin a una assemblea, amb una proposta que diuen que no és seva, i sense que els 10 diputats estiguin disposats a mullar-se. Això, que ens perdonin, no és de rebut. Què han fet aquests tres mesos?
En fi, està clar que acabin dient si o no, això acabarà més malament del que podria haver acabat en condicions normals.Però vaja, aquest país tenim el que ens mereixem, i fins que no descobrim quelcom millor, la democràcia és el millor dels sistemes inventats fins a la data. Ara bé, són 3.000 que van anar a l’assemblea que més o menys els podem tenir identificats. Però per cada un d’ells, n’hi ha 100 més que els van votar. Sempre ens quedarà el consol de poder dir a tots aquests que evidentment el seu vot és del tot legítim, però com a mínim podrem començar la discussió de si va ser intel.ligent. Més que res, que torno a repetir, pots votar si o no al Sr Mas, però que al cap de 3 mesos estem com estem, com a mínim podem arribar a la conclusió que el camí /procediment per arribar-hi no ha estat el més intel.ligent. Perquè, passi el que passi, la CUP estarà en pitjor situació que si hagués decidit el que fos fa uns dos mesos. De la mateixa manera, que passi el que passi, Junts x Si, passi el que passi, estarà en pitjors condicions ara que dos mesos enrera, havent passat el mateix.

R

RO

30 de desembre 2015.09:10h

Respondre

Una metàfora prou clarificadora. Ben trobada.

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.