Dilluns, 14/4/2014
651 lectures

Demència al “Parlamento”

En benefici de la salut mental del poble català, vull creure que sóc dels pocs que vaig sentir enterament el debat del 'Parlamento' sobre la proposta de consulta catalana. Quan parlo de salut mental és perquè estic convençut de que aquest és el greu problema que estan patint tots els polítics espanyols, fills d’una partitocràcia inaguantable, que són capaços de repetir anys darrera anys els mateixos arguments com si fossin originals, com si fossin justos o lògics, com si el món no evolucionés, com si la raó estés en repetir contínuament la mateixa frase feta, tot donant mostres de satisfacció, agraïment i amb aplaudiments continuats. Dimarts vaig passar set hores escoltant a una vintena de persones repetir el mateix com si els contraris fossin sords, mentre uns altres 330 diputats no tenien altra feina que mirar internet, aplaudir a l’hora que es deia la mateixa frase com si d’un programa de televisió es tractes i prémer un boto sense equivocar-se a les 11 de la nit. Voldria creure que tots plegats quan varen arribar a casa no van dir que estaven cansats i que s’havien ben guanyat el sou, ja que abans a la claca dels teatres només se’ls regalava l’entrada i pagava l’entrepà.

Sortosament som lluny del novembre del 1842 quan el general Van Halen, a les ordres d'Espartero bombardejava Barcelona. Ho dic, perquè la situació actual només cinquanta anys enrere segurament es resoldria fent tronar els canons des de Montjuïc, tot escarmentant amb vint o trenta mil cadàvers a aquests catalans que de tant en tant es pensen que poden ser lliures. Si Espartero fos viu, tornaria a dir: “A Barcelona cal bombardejar-la al menys una vegada cada 50 anys”. I ho diria convençut, com ho pensen tots aquells que han estat amos d’esclaus, que han resolt els problemes amb la força i es creuen que hi ha pobles fets per manar i d’altres per treballar i obeir.

L’any 1978, després de quaranta anys de dictadura militar ens varen permetre d’anar a les urnes per escollir entre els llavors vigents Principios Fundamentales del Movimiento Nacional i el Fuero de los Espanyoles o bé La Constitución Española. Lògicament, jo no vaig votar. Em vaig negar a escollir entre la monarquia franquista i la monarquia heretada del franquisme, entre la Una Grande i Libre i la Una Grande i Libre, entre mantenir a l’Església Catòlica o mantenir a l’Església Catòlica, entre ser igual sota la llei de les armes o ser inferior a un rei irresponsable, més de 10000 polítics aforats, milers de banquers i estafadors indultats... De que em serveix l’article 14, “Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social” si pago més impostos que la resta, si tenim un règim fiscal diferent a bascos i navarresos, si no puc parlar i ensenyar la meva llengua, si no puc decidir l’organització del'estat, la llibertat del meu país...

L’únic que ens permet la Constitució Espanyola és votar cada quatre anys a uns partits polítics mantinguts i a les ordres del gran capital, que es dedicaran a fer lleis per defensar-se del poble i espoliar-lo fins l’última gota de sang. Els intocables decideixen el sou mínim, però no limiten el màxim. Els intocables trien als jutges del Suprem i Constitucional i els donen les lleis que han d’aplicar i els diuen com ho han de fer. Els intocables decideixen què i com han de pensar els seus parlamentaris, senadors, alcaldes i la resta d'assessors i llepafigues mantinguts. Els intocables no compliran cap dels seus programes electorals, però això sí, sempre parlaran en nom de tot el poble. Els intocables evadeixen capitals, viuen del diner negre i corrupteles, defensen a bancs i grans empreses perquè després, quan deixin la política, podran gaudir d’un sou immens que els pagaran els seus amos. Els intocables administren el grans impostos del poble i petits empresaris, els minsos de les grans empreses i ajuden als bancs, mentre comercien amb els indults en cas de fracàs. Els intocables gaudeixen de cotxes oficials, autopistes gratuïtes, trens ràpids buits, mentre el seu poble acabarà anant a peu a treballar... Els intocables senten més satisfacció veient com el poble se sent culpable, demana clemència, passa gana i pateix que no pas de tenir un compte a Suïssa, poder dinar cada dia mil cops al Bulli, tenir un iot immens per marejar-se... quina gràcia tindria ser ric i poderós si no es pogués gaudir de la diferencia amb els pobres?.

Com li deia Alfred Bosch a Rajoy, no ens espanta viure en una illa solitària, el que ens espanta es ser Divendres mentre ells juguen a ser Robinson. La llibertat ens ha de permetre de tornar-nos a mirar al mirall sense vergonya.

Ningú pot dir a un poble que la Llei són les seves cadenes, que mai podrà ser lliure si els amos no volen, que ha de treballar i suar fins on ells vulguin, que qualsevol cosa que faci serà il·legal, mesquina, insolidària, intolerable i que per això cada dia ens castigaran més. Avui sento per la ràdio que els advocats hauran de fer un examen per poder exercir d’advocats o procuradors. Lògicament l’examen es farà a Madrid i en castellà obligatòriament. Demà i demà passat i l’altre...

Espero viure en un país lliure on les lleis les proposin els representants del poble però siguin votades per tot el poble. On cada quatre anys puguem votar persones i no partits. On la Constitució la redactin persones representants del poble i no polítics i càpiga en una plana i es pugui esmenar seguint l’evolució del poble. On la distribució de la riquesa no estigui en mans dels rics, on els sous mínims coneguin i limitin els sous màxims, on ningú sigui aforat i no existeixin irresponsables ni indultats.

Podria continuar, i un dia ho faré, però quedi clar que tot plegat no es una carta als reis, sinó el que hem d’aconseguir els ciutadans del segle XXI. No es impossible, només serà molt dur.

Altres articles de Òscar Miró

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.