Dilluns, 8/7/2013
489 lectures

El gos de Marsala

No se com es diu, ningú me l'ha presentat, però penso que no té nom. Tothom se'l treu de sobre i li fa crits, però, en el fons, forma part del port, i de fet es l'únic que fa guàrdia de nit esperant si entra algun veler despistat o torna algun mariner ben animat. Corre amunt i avall al voltant de la cantina del port i ningú el vol però tothom se l'estima una mica. És de pel ros, o millor dit, de color 'gos com fuig' tirant a color 'catxumbo'. És de pares desconeguts, pel curt i no aixeca més d'un pam i mig. A Marsala es pot ser gos i viure independent, lliure. Aquesta ciutat és una anarquia com gairebé tota l'illa de Sicília. Aquí mana qui mana, tothom sap fer un crit ferm i llarg que sempre acaba amb "Euuuu". Que tant serveix per saludar, com per manifestar alegria, com per avisar en una maniobra, com per dir que cau un totxo. 'Euuuuu'. Aqui mana qui mana però tothom fa el que vol. Es pot conduir en contra direcció; els bars, les obres, els vehicles... tothom ocupa les voravies, per això el vianant ja no mira per on va. Qualsevol cosa té qualsevol preu, segons qui paga, segons qui ven, segons si fa sol o plou. Això sí, ningú sap que vol dir Iva. Collonades.... Dels dotze ports on he amarrat a Sicília només un m'ha fet una factura 'legal' i he pogut pagar amb targeta de crèdit en ben poques ocasions. No els agrada. Perquè deu ser? Però el gos de Marsala es lliure i fa una cara de feliç...

Continuo escrivint a 35 milles de Sicília, navegant cap a San Pietro, 190 milles més a munt (284 graus) o dos dies de mar sense veure gairebe a ningú. A la Mediterrania, mar petita i amorosa, hi ha rutes que pots passar dos o tres dies amb l'única companyia dels dofins, les tortugues, o alguna au cansada que para a reposar al teu veler i no reemprèn el vol fins que veu la terra. Els estels sí que hi són tots, sempre que la lluna presumptuosa no sigui plena i surti a lligar. Navegar de nit, sol amb els estels, damunt una catifa gronxadora i un vent just per inflar les veles i dur-te a un port o altre, és viure al cel. Perquè quan surts a la mar, l'important no és el port on vas, sinó anar plegats cap on bufa el vent. Tots els ports són bells, però volar amb les ones i el vent és un somni.

Parlant d'aus, n'he portat de totes menes, sempre cansades, a punt de morir esgotades, que escullen un veler per arribar a port. Com deia abans, a un port o altre. He portat aus emprenyadores que esporuguides han entrat dins la cabina i així assegurar el trajecte. D'altres de descarades que han arribat a posar- se sobre el llibre que estava llegint. Fins i tot, en vaig portar una que no em va deixar desplegar la vela Gènova fins que dotze hores més tard va veure terra i va volar, volar, volar.

Ara, marxo cap a Sardenya tot recordant el morro estarrufat d'orgull de l'Antonio de Pozzalo quan em diu que ell només veu aigua amb gas. (un dia us explicaré com una nit de fa deu anys em va salvar d'embarrancar el Blau a la sorra) O l'Agostino de Sciacca que fa servir una moneda de cinc cèntims per arreglar l'electricitat (un dia us explicaré el menú de La Vela, únic a la Mediterrània). I enyoro el menú de peix cru amb fruites del Ninno del Bucanieri de Marsala.

I acabo l'escrit perquè les veles em criden, bateguen, necessiten que les afini al vent. Son geloses...

Altres articles de Òscar Miró

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.