Divendres, 4/5/2018
1484 lectures

Per ELLS no sóc ningú.

Avui, tocada mitjanit, mirava la lluna plena de primavera des de la finestra de l'escriptori segut davant aquest mateix full de paper. Va quedar en blanc. Pretenia escriure quelcom als amics anoiencs, expressar-los el meu estat d'ànim davant la situació del meu poble, els sentiments dels meus amics i el meu passeig cap a la utopia.

"M'he reservat quaranta anys més per posar a prova la màquina que em projectarà a l'infinit." Això deia en l'escrit de presentació dels meus articles a aquest diari a mitjans de l'any 2015.

Anit, tot mirant la lluna, vivia el convenciment que el primer pas que farem, un cop morts, tots els homes que hem viscut per estimar, serà volar a la lluna. Asseure'ns al costat dels éssers més estimats i omplir el nostre esperit de blanca i fresca felicitat. Llavors, abans de decidir on ens ha de dur el camí de l'eterna utopia, mirarem amb un somriure al rostre, a tots els amics que encara s'han quedat i que veuen la lluna no com un astre, sinó com la llum del destí, la primera etapa del camí que ens durà a saber el perquè de les coses i a entendre el veritable amor. Sabeu d'algú que en mirar la lluna hagi tingut altra sensació que no fos la de felicitat? Si se us mor algú, ploreu-lo mirant la lluna, que us encomanarà un somrís de pau.

M'he llevat i m'he retrobat amb el full en blanc. La lluna s'ha fos per tot. Jo no puc pas dir re d'aquest poble meu, dels sentiments dels meus amics. Durant els 31 primers anys de la meva vida sabia que segons el que fessis, escrivissis o diguessis et podien torturar, empresonar o afusellar. Ho sabia tothom, només el dictador tenia tots els drets. 42 anys més tard el feixisme més radical et pot condemnar, no per fer, escriure o dir, sinó tan sols per pensar. Ara els meus amics són a la presó pel que el jutge pensa el que ells poden pensar. Encara que ho neguin. Com en temps de la Inquisició l'únic que ho sabia tot era Déu representat per l'Inquisidor. Ell decidia si havies pecat, el pecat que havies fet, com l'havies de redimir i si calia purificar-te amb el foc.

Fa mesos en què la paraula llibertat és un crim, estimar la teva gent és odiar al botxí, un color és sedició, el sentit comú és el que pensa el dictador, la justícia l'eina per reprimir l'esclau, la llei l'espasa que usa el poderós en nom del poble per defensar-se del poble, pensar és terrorisme, cantar un atemptat i parlar un insult.

Els que apallissen el poble per votar, insulten al ciutadà per dur un llaç, embruten les parets amb noms de mestres honrats, d'una baralla de bar en fan cadena perpètua, de la violació d'una noia un acte heroic, de robar al poble un dret, ocupen el nostre país amb el vistiplau de la culta Europa i el silenci vergonyant de tot un món. Ells no compleixen condemnes, ells no restitueixen el que han furtat i t'acusen de violent quan et peguen. Els seus medis parlen de l'apropiació involuntària i per descuit d'un pot de crema per la cara que ha sostret una honesta governant, cosa que li pot costar la feina, però no el sou.

Els drets humans i els drets dels pobles no tenen gens d'importància al costat del furt d'un pot de crema o un penal mal assenyalat. Hem de treballar i prou, de casa a la feina i de la feina a casa. Les dones, més baratet, i que tornin d'hora que no fos que els violadors les fessin gaudir en excés. Els avis hem de fer l'hort que amb les nostres pensions s'ha de mantenir a milers de polítics, banquers i a la gran premsa i mitjans que se'ns pixen a la boca mentre juntament amb les subvencions reben les instruccions.

I no pateixis amic lector, abans de les eleccions vinents tothom tindrà un lloc de treball (no he dit sou), ens pujaran les pensions (no  els zeros del 0,0000001%), i el Rei ens donarà seguretat i futur (tal com feu el seu avi polític FF).

I tornaré a mirar la lluna amb la confiança de no merèixer mil anys de presó preventiva, perquè per ELLS no sóc ningú.

Altres articles de Òscar Miró

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.