Quan per la meva feina havia de viatjar sovint amb companys que precisaven anar amb cadira de rodes, vaig tenir l'ocasió d'entendre una problemàtica desconeguda i menystinguda olímpicament per la majoria de ciutadans. L'estupidesa i egoisme humà és un bumerang que sempre acaba tombant al mateix llançador. Quanta gent es gasta els estalvis de la seva vida per fer-se una casa sense tenir en compte que un dia pot tenir un accident o un fill malalt o la vellesa que el poden lligar per sempre a una cadira de rodes? Les cases són plenes de barreres arquitectòniques, graons, escales, portes estretes, instal·lacions inaccessibles... Sabeu la quantitat de persones que han fet de la seva casa la mateixa presó, de la qual no poden sortir si no és a braços d'un ànima caritativa? Sabeu la quantitat d'ascensors que un arquitecte ha dissenyat amb graons al vestíbul per accedir-hi?

Si proveu de viatjar o transitar amb cadira el primer que us preguntareu com pot ser que per aprovar la carrera d'arquitectura no s'hagi obligat als estudiants a circular amb cadira de rodes tres mesos com a mínim. Dissenyadors de cotxes, autobusos, trens i avions, que heu fet? Funcionaris d'urbanisme de ciutats impracticables sovint esteu ben asseguts al vostre despatx signant infinitat de planells i obres de les quals només us preocupa el color, l'estètica o el "sobre".

Durant anys vaig demanar a un alcalde que contractes a usuaris de cadira de rodes per a supervisar totes les obres que s'aprovaven a la seva ciutat. Per exemple a Igualada pot ser que hi hagi al voltant de 350 llocs de treball i que 90 estiguin a obres i urbanisme? Quants viuen damunt una cadira de rodes i treballen a Urbanisme i supervisen les llicències d'obres? Cal que digui que l'accessibilitat a les nostres ciutats ha millorat moltíssim els darrers 50 anys. Però continuo pensant que a totes les ciutats hi hauria d'haver usuaris de cadira o invidents que revisessin almenys tota obra nova, publica o privada, susceptible de rebre llicència municipal.

Tanmateix, els que sou usuaris dels carrils bici, o aneu a treballar diàriament en bicicleta, no desitjaríeu que el funcionari que dissenya els carrils bici estigués obligat a usar-los almenys un dia a la setmana? Aquests carrils es tallen de cop, es barregen amb vehicles de motor, després amb vianants, gossos lligats a distància, bancs i cotxes d'infants. Hi ha cartells que t'obliguen a creuar a peu un camí rural pel qual no passen tres cotxes a la setmana i et donen prioritat per travessar una carretera on passen cotxes tot seguit. El codi de circulació per vehicles de motor es força clar, però, algú sap com s'ha de circular amb bicicleta? Es pot anar pel mig del carrer tot escrivint un whatsapp, atropellant a vianants, avançant sense avisar, en grups de 20 per una carretera comarcal, famílies senceres amb infants zigzaguejant, volant per les rotondes, saltant tots els semàfors i circular lliurement contra direcció? Hi ha alguna llei que digui que els ciclistes som els reis del món?

Si a tot plegat hi afegim tota mena de patinets, rodes elèctriques, i vehicles autopropulsats individuals, pot ser que necessitem un carnet i casc obligatori per sortir de casa. Ara que som en plena canícula, espero que el casc legal dugui foradets de ventilació i no ens facin portar samarretes amb l'anunci del Netol, calça curta i suspensoris a les oueres com els ciclistes de veritat.

Fa molts anys que visc al camp i no he vist xocar mai dos ocells a ple vol. Sense lleis, ni senyals de tràfic, ni camins, ni carreteres. A vegades volen centenars, milers, juguen per l'espai i viatgen a altres continents, més amuntegats que un diumenge a l'autopista de la costa. Potser és que no tenen polítics que els legislin ni funcionaris que els ordenin. Per això no necessiten policia, ambulàncies ni radars que els facin frenar de cop.

O sigui, posem funcionaris d'urbanisme al cel i els estols esquitxaran ocells morts als nostres caps.
Per acabar us he de confessar que avui he pogut fer aquest escrit perquè en sortir de casa m'he trobat el camí tallat per la companyia elèctrica. Els seus operaris m'han dit molt amablement que a la tarda potser podré sortir.

No sé perquè, però em sembla que a l'apartat de correus només m'arriben els avisos per pagaments. No cal que us digui que a pagès de correu re de re, s'ha de pagar apartat i està obert al matí dels dies laborables.