Pels anys 55-60 vaig passar una època dura degut a la meva incapacitat d’entendre el perquè de la realitat política que travessava el meu país. A casa, els diumenges, dia que fèiem llargues sobretaules familiars, es parlava de la guerra del Franco, dels camps de concentració en què havia estat el meu pare per qüestions d’idees (no havia agafat mai una arma). Parlàvem del dret de conquesta i del nostre poble que havia perdut tots els drets sota el regne de la por. El primer que ens advertien és que, de tot plegat, no n’havíem de parlar mai fora de casa. Ens consolava parlar de l' única alternativa al futur del nostre país, l’esperit de Gandhi. Mort encara no feia 10 anys, el seu pacifisme actiu era l' única esperança de retrobar les llibertats populars sense l’ús de les armes.

Cap els anys 60 em va tocar dirigir un campament al país basc, sota el Gorbea, amb un grup escolta català i un altre de basc. No els vaig ensenyar gran cosa però vaig aprendre molt. Vaig entendre l’essència del terrorisme. Dels dos terrorismes, el terrorisme d’estat i el terrorisme popular. En aquells temps les tortures i morts per aquesta causa era totalment favorable a l’equip franquista. El poble basc lluitava per fer escoles, per viure els seus costums, i només rebia repressió, la mes dura repressió. Els més temeraris responien amb la violència i l’ús de les armes. No tenien gairebé més alternativa si no volien anar a dormir cada dia avergonyits de no poder ser els qui eren, ni viure com pensaven. Em sobtava que no entenguessin que no es podia lluitar amb una canya contra una espasa, amb una pistola contra un canó, amb un fusell contra un tanc... Encara ara els cementiris estan atapeïts de morts de les dues bandes i les presons plenes de presos d’una banda.

Per tot plegat cinquanta anys més tard em costa molt d’entendre la manifestació de Paris en contra del terrorisme. Milions de persones cridaven contra la violència, els crims contra les llibertats, mentre al seu davant hi anaven un munt de Presidents de Estats que aprofitaven aquella avinentesa per reprimir, controlar i vigilar més el seu poble. Mentre als carrers de Paris es manifestaven, els Ministres d’Interior estaven reunits per planificar el terrorisme d’Estat a una escala superior. Perquè el Gal era terrorisme d’estat, oi? I Guantánamo i tots els camps de presoners americans també, oi? I les lleis contra la llibertat dels partits, el vot, o la “seguretat” ciutadana, també, oi? Otegi no sortirà mai de la presó i els corruptes o els torturadors no hi estaran tres dies, diguin el que diguin les lleis? Controlar-nos la correspondència, els telèfons, internet, empresonar-nos per donar l’opinió o votar és o no terrorisme d’estat? Carregar el poble d’impostos i alliberar els bancs i grans capitals de les seves obligacions, què és?

Abans al país basc la majoria de terroristes convençuts es decidien a actuar després d’una estada de “retenció” policial. Ningú pot pensar que cap persona que hagi estat presa a Guantánamo sortirà amb un profund amor a les “llibertats” americanes. Hi ha alguna escola de terrorisme millor que un suburbi de Paris, les reixes de Ceuta o els camps d’espera de Calais? Europa contra el terrorisme popular només respon amb el terrorisme d’Estat. Més presons, més policia, més controls, pera  tots i per a  tothom, fins que ens puguin posar un xip per controlar els nostres pensaments terroristes. Europa vol continuar sent l' Europa del capital, l’explotació del poble, la de l' ull per ull i dent per dent, l’imperi del més fort i el dret de conquesta.

Tota mena de terrorisme és destructiu per al poble. L’única solució que té Europa és la justícia social. Ha de ser l' Europa dels pobles, que controli totalment la venda d’armes, la compra de matèries primeres als països subdesenvolupats, la col·laboració amb estats no democràtics, creant un únic exèrcit capaç de defensar el seu poble i les seves llibertats. Europa ha de tenir una política única d' immigració, una política social de mínims per als seus ciutadans més desvalguts i un respecte total pels drets de les persones i els pobles. Europa no es pot finançar amb capital de països totalitaris, comprar petroli a qui subvenciona el terrorisme de la misèria, ni negociar amb cap país que no respecti els drets humans. Per combatre el terrorisme no cal crear el contra-terrorisme o terrorisme d’Estat, cal crear estats justos que respectin  les persones i els pobles. No, Europa no és millor ni menys culpable i el poble quan anem a una manifestació hem de mirar qui portem al davant.

Tot plegat us ho diu un pobre home que vol ser lliure en un país lliure, en un continent lliure que usi l’esforç dels seus ciutadans per donar un xic de felicitat als més fotuts.