Divendres, 12/12/2014
1285 lectures

La tramuntana

Quan hom neix al cor de l’Empordà fill d’una família de moltes generacions segarrenques té tots els números per haver d’acceptar que està “tocat de la tramuntana”. Si hi ha a Catalunya dues comarques amb caràcter més oposades, jo diria, són l’Empordà i la Segarra. El graner i la terra del vent. El secà i la Mediterrània brava. La cultura de la terra ferma o la sorpresa contínua de les mil immigracions. I per què no acabar amb el tòpic del seny i la rauxa.

Des de la finestra del meu estudi de Mas Baguer, al Baix Empordà, veig com els xiprers miren de reüll la posta de sol i reverencien quasi fins a tocar terra les violentes ràfegues de la tramuntana. Aquí, els xiprers, no tan sols són símbol d’acolliment palplantats a la porta de casa, sinó que les seves tanques són vida i protecció per arbrets, fruiters, arbusts, flors, ceps i rosers. La tramuntana per ferotge i amenaçant que sembli quan entra xiulant pels colls dels Pirineus o temeràriament imperiosa sota un núvol allargassat damunt la mar mès tranquil·la que trenca de cop fent-la imperiosa i decisiva. La tramuntana cria arbres d’arrels profundes, torts i recargolats sobre els penya-segats de la costa i fa homes prou arrelats per veure passar fenicis, grecs, romans, i milers i milers d’altres pobles invasors tots carregats amb llurs llavors que fan la nostra cultura més gran. La tramuntana és arrauxada, i dura poc, vent de dos o tres dies a molt estirar, de 120 a 150 quilòmetres hora fins a 200 quan s’enfada de veritat. Aixeca la sorra fins a fer plorar els infants quan crema les seves cames desprotegides però deixa l’atmosfera neta, transparent, sense altra flaire que la que traspua de la poncella que l'ha pogut suportar.

La tramuntana, vent del nord, rei del golf de Lleó, té cosins germans per tota la Mediterrània, sobre el Cap Corse el mestral (o mistral pel Llenguadoc) eriça l’espinada alpina sovint blanca de Còrsega, el bora que pentina una per una els milers d’illes croates, el meltemi que entre juliol i agost fa seu el mar Egeu i et sorprèn i et troba sempre per ben arredossat que et pensis que has fondejat. Tots parents de la tramuntana, però cap té el mateix caràcter, els vents, com la gent ben nascuda tenen personalitat ferma i mai comuna.

La Segarra viu entre la marinada i el serè, la pols de l’era, i el tresor al graner. El boll cou la tendra pell de l’infant que juga a la palla i la bota sota l’olivera espera la mà ferma que canvia la forca, pel plaer de la pell humida del vi. Quan anàvem a la vinya, sabíem on era el pagès només escoltant els cants ferms que feia darrera l’arada. Ametllers i oliveres, reng i reng, any sí, l’altre no. I el vi de casa si no és bo és el millor. Para de comptar, l’hivern és llarg i poques aventures, que això no és l’Empordà. I del porc dèiem que  és com la Mare de Déu, que tot se n' aprofita. Serè de ponent, marinada de llevant és brisa de mar. Frescos o calents depèn de quan es lleven, matiners o tocatardans.

La Segarra, fins els darrers anys no ha sabut què era un immigrant. Els centres culturals i d’intercanvi sempre havien estat les Festes Majors sagrades, la casa per la finestra, i música i concert i sardanes i ball. I les mosses del veïnat amagaven les espardenyes i la bata darrera un matoll per entrar al ball mudades com cal. I els infants corríem per entre les taules de les terrasses per recollir xapes de beguda, tresor apreciat.

La tramuntana fa vibrar els vidres de la finestra i em pregunta què cony estic fent. Parlar dels meus records a la gent de l‘Anoia tot plegat perquè el vent se m' ha posat al cap i la terra dels meus pares al cor.

Apa, prou, que aviat vindran festes de Nadal.

Altres articles de Òscar Miró

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.