Divendres, 6/1/2017
481 lectures

Canvia l’any i els bons costums es mantenen. Tot i que amb menys constància de la que voldríem, continuem sentint aquella emoció a les fosques davant la pantalla... i gaudint de les pel·lícules de gènere, en aquest cas un western. El paisatge és el mateix per on cabalgava en John Wayne, aquelles planúries immenses, però el temps no és el del ferrocarril obrint-se pas i cosint el territori, sinó l’actual, l’Amèrica profunda de pobles petits enmig del no res on la crisi tampoc no sembla tenir fi i els bancs són l’enemic que tothom odia.

Uns germans atracadors, un xèrif a punt de jubilar-se perseguint-los i camp per a córrer en una fugida condemnada al fracàs. Són elements clàssics del gènere definint una història amb càrrega de decadència i malenconia que et manté enganxat gràcies a un relat dinàmic i amb escenes d’acció molt ben fetes, i amb uns personatges ben definits amb els que ben aviat empatitzes.

Sobrevola el film un sentit de l’humor de tocs foscos que el fa especialment atractiu. Principalment en la relació del xèrif amb el seu ajudant, un estira i arronsa constant d’amor odi entendridor, però també en la dels dos germans, el seny i la rauxa en aquesta associació criminal amb rerefons d’història familiar.

Jeff Bridges és l’home de l’estrella al pit, immens en una d’aquelles interpretacions on menys és més, el xèrif que no pot deixar de ser-ne mai, l’ombra que persegueix els dolents fins on calgui.

Altres articles de Pau Ricart

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.