La carn

I

Polemitzàvem sobre la carn. Vam

pensar la carn com una magnitud

de coses fetes però inconegudes,

com una gàbia de llibertats grasses,

o encara com un arbre tort enmig

d’un llarg ermàs d’intensitat idiota.

Tota la carn del món ens queia a sobre

en pronunciar-la, amb un doll de saliva

a punt de fondre amb aquell mot en pauta.

Sí: salivàvem per la carn, volíem

treure el guany propi d’aquella llegenda

lenta i diària que ens acordava

la llengua en dir-la. Per això en parlàvem

amb precaució, amb angúnia gairebé,

però en parlàvem cada dia, i cada

nit hi pensàvem, sols i a les palpentes

dels cossos nostres com catedrals màximes.

Plovíem carn per tot allà on passàvem,

esgarriats de no fer-nos-la vàlida,

exasperant les normes irrisòries

dels jocs d’amor. I érem ràfegues, érem

adolescents jaient nus sobre taules

clàssiques, érem olives amb tersos

clivells. Però sobretot, érem boques

amb dents de concepte i pressa.

Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972), del llibre Imparables. Una antologia, Editorial Proa, Barcelona, 2004