Demano la paraula prèvia.

Vull dir -i que d'un cop se sàpiga!-

que jo sóc Jo,

que sóc el Centre

i l'Àrbitre.

Que tots vosaltres, tots,

-això anant bé-

sou els meus conterranis:

parents, veïns, creditors meus,

proïsme meu pròpiament dit;

que tots els altres, tots,

bons i dolents

-grocs i negres, antípodes, gitanos-

són, a tot estirar

i encara gràcies,

els meus contemporanis.

Sapigueu que:

quan us veig, de fet,

us suscito, us ressuscito;

i en pensar-vos

us dono una esperança.

Però si us he perdut de vista,

mentre us ignoro o us oblido,

dormiu el son del just,

com se sol dir.

No passeu de potències

en el sentit més trist de la paraula.

Ja ho sé. Molts espereu

amb candeletes

el dia de cantar-me les absoltes.

No us enfileu, si us plau:

en el millor dels casos,

quan jo mori,

tots, tots,

bons o dolents,

sereu només els meus supervivents.

Poema de Pere Quart (1899-1986), del llibre Vacances pagades, de 1960, inclòs a Antologia bufa, Edicions Proa, Barcelona, 2002