¿Què deuen veure els ulls

que no diuen que veuen,

els ulls que no diuen què veuen?

¿Realment veuen com nosaltres?

Perquè, ¿com veuen

els nostres ulls si no dient?

Nosaltres veiem amb paraules

i no podem separar cosa i nom.

Quan veiem una pedra

no veiem una pedra en altres pedres;

la veiem dient pedra,

dient aquesta pedra:

la singularitzem del que l’envolta.

Els nostres ulls sintàctics trien,

no són capaços de mirar

sense desfer el que miren:

en tot hi veuen parts.

Un arbre és el nom arbre

i alhora cadascuna de les parts

que diem que són part de l’arbre:

arrels, tronc, copa…

Els nostres ulls subdivideixen,

les paraules desgranen.

Per això ens preguntem

què deuen veure els ulls

que no diuen que veuen,

els ulls que no diuen què veuen.

No ho sabrem mai.

Hauríem de perdre el llenguatge,

i aleshores, ¿com explicar-ho?

Potser els ulls sense les paraules

ho veuen tot un tot:

qui sap si també hi veuen la unitat.

Carles Camps Mundó, En nom de la paraula, Jardins de Samarcanda, Cafè Central-Eumo Editorial, Vic, 2009