Encorbats sota un pes que de vegades

es fa evident, i d’altres no, s’esllomen

entre el fang o la sorra del desert,

ajupits, famolencs,

homes taciturns amb gruixuts caftans,

vestits per a les quatre estacions,

dones velles de cares arrugades que porten

una cosa: pot ser un nadó, un llum

(commemoratiu), l’última fogassa.

Això pot ser Bòsnia, avui,

Polònia, el setembre del 39, França

(vuit mesos després), Tunísia el 45,

Somàlia, l’Afganistan, Egipte.

Sempre hi ha un carro, o almenys un carretó

ple de tresors (tasses de plata, vànoves,

l’olor de casa que s’esvaeix ràpidament),

un cotxe abandonat sense benzina,

un cavall (que serà traït), neu, molta neu,

massa neu, massa sol, massa pluja,

i una inclinació característica,

com vers un altre planeta millor,

que té generals menys ambiciosos,

menys canons, menys Història, menys vent,

menys neu (aquest planeta, per desgràcia,

no existeix, sols n’és la inclinació).

Arrossegant les cames

van lentament, molt lentament,

vers el país d’Enlloc,

vers la ciutat de Ningú

a la vora del riu Mai.

Poema d’Adam Zagajewski (1945, Polònia), del llibre Terra del foc, Quaderns Crema, Barcelona 2004, traducció de Xavier Farré