Entre negrors veig mil camins oberts

I ulls clucs, de nit, ateny els ports segurs;

Els gels són calds, i res no és confús,

Els cels són blaus i els prats, al lluny, més verds.

Membres lligats, encalç l'indret advers,

I són coixins i flors els rocs més durs;

Sóc a París, i entre ermots, a Lladurs,

Ensems vestit i nu, i en calls incerts.

El real, doncs, què és? Puix que a ple sol

Vaig per canals obscurs; i entre la gent,

En vast desert, perdut. El fadrí mol

Sens gra ni boll, i la passa indolent.

Oberts, els ulls són buits; i on va, què vol,

Ni el cuitós sap. I oposem cor i ment!

J. V. Foix (1893-1987), del llibre Sol i de dol, Quaderns Crema, Barcelona, 1985