TORNAR
PUBLICITAT

La creació de la vegueria del Penedès trenca l’Anoia i deixa l’Alta Segarra “en terra de ningú”

Els alcaldes de la zona auguren un procés lent però irreversible. Queda per saber la posició de municipis com Copons, que dubten de l’adscripció a la nova vegueria Penedès

politica
Dilluns, 27 març 2017. 03:00. Redacció AnoiaDiari.
D'un cop d'ull

Des de l’Alta Segarra, la creació de la vegueria del Penedès suposa un pas més en la voluntat per crear la seva comarca pròpia, independent de l’Anoia. De fet, els vuit municipis que conformen aquesta zona han quedat fora dels límits de la nova vegueria i es mantindran dins de la Catalunya Central. El següent pas és reclamar la creació de la nova comarca, una reivindicació històrica, que ja es recollia a l’Informe Roca de 2001 i que s’ha reactivat en els últims temps.

JOSÉ SÁNCHEZ - FRANCESC VILAPRINYÓ

Els alcaldes dels vuit municipis de l’Alta Segarra comparteixen aquesta voluntat de ser independents i de quedar-se a la Catalunya Central, ja que passar al Penedès hagués estat “un contrasentit”, com assegura l’alcalde de Pujalt, Antoni de Solà. “Tot aquest procés de vegueries és un conjunt de despropòsits. Nosaltres no tenim res a veure amb el Penedès i des de sempre hem tingut molt bona comunicació amb Manresa”, afegeix el batlle.

 

“És el més lògic”

La recent aprovació de la vuitena vegueria hauria d’accelerar el procés per a la creació de la nova comarca, tot i que des de les localitats implicades no creuen que sigui un camí ràpid i fàcil. En aquest sentit, Montserrat Noguera, alcaldessa de Sant Pere Sallavinera, assenyala que “s’ha de començar a parlar” i creu que és “una cosa que segur que anirà lenta”. En qualsevol cas, assenyalen que tot està en mans de la conselleria de Governació, des d’on “s’han de prendre les decisions”, apunta De Solà. El que sembla evident és que la nova divisió territorial els deixa “en terra de ningú”, com assegura el batlle de Castellfollit de Riubregós, Ramon Ibáñez, fet que “pot ajudar que això tiri endavant”, perquè “si la comarca està partida el més lògic es crear-ne una de nova”.

Malgrat que ara s’ha posat d’actualitat arran de la creació de la vegueria Penedès, és cert que la reivindicació de l’Alta Segarra ve de lluny. A més de raons històriques, també s’ha de tenir en compte la diferent realitat social i econòmica que es viu a la zona respecte a la resta de la comarca.

 

“Som una realitat rural”

Ho apunta Antoni de Solà, que assegura que “la nostra no és una realitat industrial, sinó rural” i que els falta sentir-se “plenament integrats i atesos”. Per això, “quant sens que la comarca no et serveix per progressar de cara al futur, busques la solució en un altre lloc”. El batlle de Pujalt posa com a exemple la creació del Consorci de l’Alta Anoia, que “es va tirar endavant des d’aquí per potenciar el turisme rural, que no era una prioritat a la resta de la comarca”.

Aquesta postura la recolza Ramon Ibáñez, que recorda que l’Anoia “sempre ha tingut diverses característiques”. Malgrat tiri endavant la nova comarca de l’Alta Segarra en un futur proper, els responsables dels municipis de la zona coincideixen a assenyalar que volen mantenir els lligams que ara tenen amb l’Anoia quant a serveis. Un exemple és el de l’hospital d’Igualada, que és el de referència per als habitants de l’Alta Segarra i al qual “imagino que continuarem anant” malgrat passar a la Catalunya Central, apunta Montserrat Noguera. Per la seva banda, De Solà també parla d’altres projectes i lligams com el del Campus Universitari d’Igualada: “en allò que se’ns pugui oferir i que ens interessi, hi continuarem participant”.

 

Compàs d’espera

Quant temps li queda a l’Anoia com a comarca amb 33 municipis? L’aplicació de les vegueries o fins i tot la creació d’una nova comarca de l’Alta Segarra significaran a curt o mitjà termini el final de la comarca com a forma boteruda al centre del mapa de Catalunya. De moment, el Departament de Governació de la Generalitat no té constància, a finals de febrer, que hi hagi cap expedient iniciat per a la constitució d’un nou ens comarcal.

Seria el 43è de Catalunya (queda per veure si el Lluçanès, una altra comarca reivindicada, s’avança). Els ‘tempos’ sembla, però, que són favorables que la nova comarca vegi la llum abans que les vegueries. Aquestes estan suspeses pel Tribunal Constitucional ‘sine die’ i no sembla que el govern espanyol  tingui cap pressa per desfer-se de la vella divisió provincial per ser substituïda per aquesta nova. De moment, sí que hi ha en camí el pla parcial del Penedès, que estipularà les normes urbanístiques de l’àmbit i que ha d’estar redactat a finals del 2017.

Amb tot, la redacció del pla parcial no equival que es resolguin algunes de les incògnites de la nova situació territorial, com les delegacions del Govern i el més important, quantes i quines aniran a parar a Igualada, ara que es perfila com un dels centres de poder de la zona penedesenca.

 

El llimb del sud-est

De fet, l’Alta Segarra no és l’únic dels sectors de la comarca que està en una situació d’indefinició. El president del Consell Comarcal de l’Anoia és Xavier Boquete, a la vegada, alcalde de Masquefa. vila situada a l’extrem sud-est de la comarca. Boquete admet que la naturalesa del nord de la comarca és radicalment diferent de la resta. Considera que “és qüestió de temps” que l’Alta Segarra faci el seu camí.

Però per a Masquefa “la nova situació de les vegueries haurà de trobar una solució satisfactòria per a nosaltres. Tots els nostres serveis els tenim a Martorell, que sense ser capital de cap comarca ni estar al Penedès, té el nostre Hospital de referència o la Comissaria dels Mossos”. El trencaclosques de l’Anoia, té encara moltes peces que s’han de posar a lloc. En el cas de Masquefa “tenim paisatge del Penedès, amb les vinyes, però a nivell administratiu som de l’Anoia i els nostres serveis són a Martorell. Si hi hagués comarca del Montserratí, probablement seria una de les solucions. Una comarca que acabés a l’inici de l’àrea metropolitana”, a Sant Andreu de la Barca.   El president del Consell té clar que “sigui com  sigui el futur, ja hem estat una comarca atípica fins ara i mai s’ha resolt l’encaix entre les diferents personalitats de l’Anoia”. Ara, “amb la creació de la seva marca turística, els municipis del nord també han solidificat una identitat pròpia”.

 

“No som autosuficients”

Té l’Alta Segarra prou massa crítica per ser comarca? Una opció de què es va parlar fa dos anys era arrossegar municipis de la Segarra amb molta afinitat a Calaf com Torà o Biosca i incloure’ls dins la nova comarca, de manera que se sumarien almenys 7.000 habitants. Queda per saber el paper de Copons, que fa set anys es va posicionar de manera informal per ser al Penedès. El seu batlle actual, Cesc Salamé, ja ha mostrat les seves reserves a aquesta solució penedesenca, per la qual mai s’han sentit entusiasmats al municipi.

Una veu coneguda i veterana, que va ser a l’Ajuntament de Calaf i ara és al capdavant de la Unió Calafina, entitat històrica de la vila, és Jordi Mas. Mas recorda que “abans que res, la situació general, sense saber si continuaran les províncies o algun dia tindrem vegueries, s’ha de resoldre”.

Admet que “en aquest moment tot és molt incert” tot i que coincideix que amb l’aprovació de la vegueria del Penedès, els vuit municipis de l’Alta Segarra són “terra de ningú” com han afirmat altres alcaldes de la zona.

Jordi Mas exposa la situació paradoxal dels calafins i de les altres poblacions: “per qüestions sanitàries se’ns deriva a Igualada, però nosaltres preferim anar a Manresa per aquests afers”. Constata que “amb 5.500 habitants aproximadament no podem ser autosuficients com a comarca. Per temes burocràtics com hisenda, tresoreria, hem de baixar forçosament a Igualada”. Remarca que “l’Informe Roca deixava clar les arrels històriques de l’Alta Segarra. Fa 30 anys, amb la constitució dels Consells Comarcals, vam pensar que podia ser una solució per tenir millors serveis, però no hi ha hagut cap canvi significatiu. I els consells d’alcaldes tampoc han estat cap solució” afirma. El que més lamenta, però, és el paper d’Igualada. “Com a capital, mai ha tingut en compte els extrems del territori” sentencia Mas.

 

"Som Alta Segarra. En parlem?" 

Jordi Badia, Alcalde de Calaf i President de la Mancomunitat de l’Alta Segarra

No sabem si la història es repeteix o bé si, més precisa, és ondulant com deia Josep Pla parafrasejant Montaigne, potser per mitjà d’Azorín. Tant se val. El que és cert és que si la consciència de ser Alta Segarra existeix és perquè a començaments dels anys trenta del segle passat uns legisladors es van embrancar en una divisió terrirorial de Catalunya per vegueries i no la van encertar ni resoldre. I ves per on que un altre cop el mapa de les futures vegueries, la del Penedès per a més concreció, n’ha revifat el sentiment. Perquè, si ja no érem Anoia, encara menys serem Penedès! O tot es repeteix, o tot torna.

Als anys trenta, la majoria de municipis de l’actual Alta Segarra van quedar inclosos, lògicament, en la comarca de la Segarra amb capital Cervera. Era una adscripció geogràfica indiscutible. La discussió va sorgir quan la vegueria a què quedaven adscrits els duia a Lleida i no pas a Manresa. Els ponents es van adonar que de Segarra n’hi havia dues, la baixa amb capital a Cervera i que tendia cap a Lleida i l’alta que menava cap a la Catalunya central, amb capital a Calaf. Però es va considerar que Calaf, amb 1.500 habitants llavors, no podia ostentar cap capitalitat. La solució va desmembrar l’Alta Segarra i va repartir-ne els municipis entre les comarques veïnes.

Han passat força anys des de llavors i més vicissituds encara. La consciència de ser Alta Segarra s’ha mantingut viva i la reivindicació de la comarca pròpia s’ha ressuscitat cada vegada que, com avui, el Parlament ha sacsejat la divisió territorial del país. Ara: és veritat que el pas del temps també n’ha reduït l’abast. L’Alta Segarra podria comprendre una vintena de municipis. Tant el nombre com el llistat varien perquè no és una realitat certificable. En tot cas, seria una comarca homologable a qualsevol de les que existeixen pel que fa el nombre de municipis, l’extensió i el nombre d’habitants.

Tanmateix, és cert que avui la consciència de ser Alta Segarra i no cap altra comarca es manté viu i ferm en set municipis. En d’altres cinc, les complicitats hi són i és probable que s’hi afegissin. A la resta, el temps transcorregut i les ocasions perdudes els ha dut cap a altres interessos ben legítims. En tot cas, és un debat que resta per fer en el conjunt de pobles però que només tindrà sentit el dia que es posi damunt la taula, de manera seriosa i amb rigor, la creació de la comarca de l’Alta Segarra.

La vegueria del Penedès no només ha revifat la voluntat de ser reconeguts com a Alta Segarra sinó que ho ha fet urgent. Vuit municipis ens hem quedat en uns llimbs administratius, entre la comarca de l’Anoia i la vegueria de la Catalunya central, que creen incertesa més encara perquè no se sap quines dependències generaran. I no pas perquè no ho haguéssim advertit des de fa mesos. Però, ni se’ns ha cridat, ni se’ns ha escoltat. Un exemple: l’estiu passat se’ns va convocar a una reunió per tractar la problemàtica generada i quina visió i solució plantejàvem, però va ser anul·lada pel departament de Governació sense oferir cap mena d’explicació, ni cap data futura.

La nostra demanda és poder parlar de tot, sense cap pressupòsit. La creació d’una comarca sembla la sortida més adequada a l’actual marc legislatiu, però no tenim perquè replicar-la. De fet, si hem de ser una república de bell nou, unes dosis de flexibilitat i imaginació deuen ser recomanables. La pretensió és ser més eficaços en la prestació de serveis en el nivell supramunicipal, perquè hem de valorar que la majoria de municipis que integren l’Alta Segarra són micropobles. En parlem?


0 Comentaris

Deixa el teu comentari

Si ho prefereixes pots identificar-te amb Facebook o registrar-te amb el teu correu electrònic.

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.