Divendres, 22/6/2018
662 lectures

Un estiu, de Francesc Parcerisas

“Un cranc librorum en vies d’extinció”: així es com es veu el poeta i traductor Francesc Parcerisas (Begues, 1944) en un moment d’aquest dietari de ‘re-construcció’. Observacions, reflexions, dies de sorra i lectures, la vida lenta d'uns mesos de l’any 2014 en què a Parcerisas se li van morir amics de tota la vida com l'editor Jaume Vallcorba i el traductor Manuel Serrat Crespo, a l’agost, i cinc mesos després, el professor Josep Miquel Sobrer i el poeta Carles Miralles, amics d'ençà de la Universitat de Barcelona. “Aquest llibre teixeix una mena de desassossec de veure que la gent que t’ha fet companyia i que coneixes de fa temps van morint i et deixen més sol". Ell parla d’una mena de desassossec” però, en canvi, el conjunt irradia una naturalitat sincera i honesta, la de qui sap viure acontentat assaborint plaers modestos. Admet que no està gaire convençut de la privacitat de les anotacions que va prendre l’estiu del 2014 i no dient més del que vol dir, tampoc no amaga ni acoloreix. Hi ha veritat, vida i molta literatura en aquest dietari.

Aquell estiu del 2014, determinat pels moments que el singularitzen a mode de dietari, muntat sense les típiques entrades dia per dia, conté tots els estius de quan era nen i adolescent que ara, a punt de fer setanta anys, li revenen des de cadascun dels sentits: quan veu els nens jugar a la sorra,  quan es mira els panxells de les cames, quan s’ajup sota una onada en lloc de saltar-la... Amb gran elegància estilística i amenitat, relata aquest estiu, un que és suma de molts estius i que alhora, amb la seva experiència particular, queda transcendit per esdevenir el relat universal de les nafres de la vida a què tots ens enfrontem, el patiment, la malaltia i la mort. A la coberta, la pintura de Ramon Calsina, "El Vallès optimista", dona el color i la màgia poètica d'un món real molt personal.  

Moments d’emotivitat en la visita als amics, homes intel·ligents, amb ironia i sentit de l’humor. L’elegància i el dandisme del Vallcorba, que viu els seus últims dies amb estoïcisme, quan els fa escoltar la música que ha triat de fons per la trobada. L’última abraçada. La lucidesa del doctor Miralles, que reté els poemes que ha estimat. La benvolença en els afectes, l’avinença per damunt de les diferències, l’amistat amb intensitat variable:

l’amistat inconscient, involuntària, calmada, pacient, feta per damunt dels possibles distanciaments, o fins i tot dels greuges, de les diferències, de la incomprensió. La benvolença. Una relació antiga i tranquil·la, sense exigències innecessàries o impostades.

La tria de llibres que s’endú per llegir a peu de platja a primera hora del matí, amb el seu barret, la tovallola i la cadira, la frugalitat en el menjar, les notes al peu de les diverses lectures; la visita dominical a la mare amb demència senil i quan l'acompanya a missa o en el funeral del Vallcorba, el seu ateisme militant i l’apostasia;  els comentaris sobre la pornografia, explicitació de la pulsió humana més universal. Nihil humanum alienum puto. Ens sobrevalorem com a espècie, diu Parcerisas.

Com a poeta se’l situa en la generació literària dels setanta. Des del poemari L’edat d’or (Quaderns Crema, 1983), que va rebre el premi de la Crítica i va significar la seva consagració, fins a Seixanta-un poemes (Quaderns Crema, 2014), ha compaginat l'escriptura amb la crítica literària i la traducció (Tolkien, Sherwood Anderson, Pound, entre d’altres). Ha estat porfessor de traducció a la UAB i director i degà de la Institució de les Lletres Catalanes. Pel conjunt de la seva trajectòria l’any 2015 li va ser atorgat el Premi Nacional de Cultura. El poema que va llegir en l’acte de lliurament condensa el to de les pàgines d’Un estiu.

Sóc dret a la sorra, on tots som flames
en un camí de cendres.
El batec de la mar m’és una prometença
molt clara, indefugible.
Com l’home del rem a l’espatlla
que assenyala enllà, a llevant,
crec que l’absolut és somiar
el goig jove o el futur.
Que l’ahir era esperança
ho he après després,
quan m’ha tocat tancar els ulls dels amics
–als dits m’ha quedat un atzar
que tot ell és fet de llum.

Dret a la sorra, on tots som flames en un camí de cendres”, “l’absolut és somiar el goig jove o el futur” i els últims cinc versos expressen la seva voluntat de perseverar a ser, dempeus, viu. 

Fa dos mesos, en ser-li concedit el premi Jaume Fuster de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, va declarar: “Tinc 73 anys i no puc ni vull acceptar la infàmia de la mentida ni de la traïdoria, de la corrupció ni de la impunitat. Tampoc l’equidistància dels estiracordetes i els arronsamelics. Hem de desemmascarar la justícia i lluitar al costat de l’emoció i la veritat. Em sento, més que mai, al costat dels rapers, dels artistes plàstics, dels joves d’Altsasua, dels CDR, dels polítics empresonats sense judici... Són moments d’una escandalosa involució".

Si el voleu conèixer abans o després d’Un estiu, el trobareu en una selecció de quinze records, gravats en forma de píndola de dos minuts el mateix any 2014, amb un títol ben descriptiu per situar el record de què parla (sobre la importància de la curiositat, de fer el que t’agrada,  lectures, Barcelona...) en el Projecte Memoro, un banc de memòria oral relatat per diferents personalitats classificades per la dècada de naixement. 

 

Estiu del 1981. En una fotografia de la pàg 126, feta al claustre de la Central, s’hi veu el Josep Miquel, l’autor, el Carles i el Jaume. Aquell mateix estiu vaig conèixer el doctor Carles Miralles, a qui vaig tenir de professor durant tres anys de carrera. Mai no vaig gosar dir-li quant l’admirava. Rebre i donar, bescanviar i compartir, professors i alumnes. Acta est fabula

 

Altres articles de Henar Morera Velázquez

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.