Divendres, 23/9/2016
1031 lectures

UN LARGO SÁBADO, converses amb George Steiner

“Un llarg dissabte” és una imatge que Steiner pren del Nou Testament per expressar, amb un esquema suggestiu, que vivim en un llarg dissabte: si la crucifixió és un divendres i Crist no ressuscita fins diumenge, després de la catàstrofe i l’angoixa ve la incertesa del dissabte en què no passa res. Per a molts, el dissabte mai no acabarà. Per a un messiànic marxista, un dia regnarà la justícia; per a un positivista científic, el final del dissabte podria ser la cura contra el càncer. Aquesta espera sense garanties és el dissabte de la nostra història.

De les converses que va mantenir amb George Steiner (París, 1929) entre els anys 2002 i 2012, la periodista francesa, Laure Adler, n’ha construït aquest llibre (Siruela, 2016), estructurat d’una manera molt eficaç perquè pugui ser llegit com una llarga conversa que dóna l’oportunitat de conèixer la vida, l’obra, el pensament d’aquest paradigmàtic professor, un erudit pluridisciplinari que amb 87 anys encara tradueix cada matí per exercitar el múscul del cervell (el seu funcionament depèn de l’exercici, diu) en cadascuna de les quatre llengües que domina (francès, anglès, alemany, italià). Un home de cultura enciclopèdica que tracta de sorprendre’s a ell mateix, que ha convertit les seves obres en preguntes sobre tot el que és humà i que fa veritat la famosa frase de Terenci: “Sóc home; res del que és humà m’és aliè”.

Arrenca parlant de la seva educació accidentada. Fill d’una família jueva, afirma que la clau de la seva vida va ser el geni de la seva mare, una dama vienesa que tenia un gran orgull que no manifestava i molta confiança en ella mateixa. D’un defecte físic que als quatre anys li immobilitzava el braç i l’obligava a recórrer hospitals, li va fer veure que era un avantatge en lloc de provocar que el considerés un handicap. En va aprendre una metafísica de l’esforç i de la voluntat. Steiner es pregunta per la relació entre el sofriment físic i mental i certs esforços intel·lectuals (Nietzsche patia migranyes, Beethoven era sord...). Molt abans que arribés el nazisme,el seu pare va comprendre que havien de marxar a París, i d’allà van anar a Nova York, on va tenir el privilegi de ser alumne de grans intel·lectuals exiliats. El pare pensava que per a una família jueva la supervivència passava per saber llengües. Steiner va tornar a Europa i es va especialitzar en l’estudi del llenguatge, la literatura i la cultura (Después de Babel, Lenguaje y silencio). Considera el multilingüisme una sort extraordinària (cada llengua obre una finestra a un nou món) i el monolingüisme, un empobriment. A la terra, tots hi som uns convidats i a cada comunitat on som convidats a viure hi hem de contribuir, per exemple, aprenent la llengua que s’hi parla. El seu primer assaig, escrit als divuit anys, tractava sobre la barbàrie i es preguntava una de les qüestions més colpidores del segle XX: ¿Les humanitats ens poden tornar inhumans? Una gran educació estètica pot fer que ens commogui una melodia o el plor d’un personatge de ficció i que, per contra, baixem al carrer i res no ens toqui, que la realitat perdi color.

Tracta de tot el que és una preocupació humana. Sobre política: La major part dels polítics són gent vulgar i ignorant. Hem deixat que campin per l’àgora.S’acosta una gran revolució de les dones. Potser demà serà un món d’amazones. Després de l'edició del llibre, Adler li va demanar pels atemptats islamistes de París del passat novembre i el podem escoltar aquí.

Parla sobre el judaisme, l’estat d’Israel, l’Holocaust, la religió, la ciència i la matemàtica (que no poden fer trampa i són d’un gran rigor moral), sobre els escacs i la música, una de les seves passions (“Mai no us disculpeu per una passió”). D'Europa, com al seu llibre La idea de Europa, diu que ja no té cap model per proposar, ni tan sols als seus joves, que està cansada de la història i s’ha convertit en el continent del turisme mundial, un gran museu on és un luxe viure.

Sobre l’educació, i com a professor té molt a dir: Un sistema educatiu que abandona la memòria és diabòlic. Si saps alguna cosa de memòria, ningú no t’ho pot prendre. L’aprenentatge és l’oxigen de la supervivència. I de la lectura, la seva passió: Aprendre a llegir és aprendre a escoltar. La lectura demana silenci i avui el silenci s’ha convertit en or.

Sobre l’amor i el sexe, l’eutanàsia i la mort, en parla des de la sedimentació de coneixements i amb una extraordinària sinceritat. Aquí  discorre sobre l’amistat i l’amor. En definitiva, el llibre ens l’apropa lúcid, amb fílies i fòbies, controvertit i sarcàstic, divertit,  pessimista. Llegim i prenem notes al marge, algun cop lluitant contra alguna de les seves idees... En la seva autobiografia, Errata, ja va deixar escrit que és una meravella poder equivocar-se i una gran llibertat no tenir por de fer-ho.

Cada matí, després de traduir els quatre textos diaris, surt a passejar i dóna les gràcies del misteri d’estar viu. La loteria, diu. Som els convidats de la vida per seguir lluitant, per intentar que les coses millorin una mica. Hi haurà un diumenge?

 

N.B. Mentre llegia les converses, llapis en mà, pensava com les haurien disfrutat l’estimada Eugenia Minguillón i l’incansable Josep Miserachs. Els autors que hem llegit amb altres ens queden més endins, creixen i es transformen, es comprenen d’una altra manera, i ens permeten continuar conversant amb els qui ja no hi són.

Altres articles de Henar Morera Velázquez

1 Comentaris

R

Roser Penyes

23 de setembre 2016.08:39h

Respondre

Cal tenir memoria i , per tant, cal treballar-la com afirma Steiner. Sembla però que els sistemenes educatius cada cop n’abominen més (res de colzes) i prefereixen ho canviar-ho pel joc. Al final... Llegir més faltarà profunditat. No anem bé...

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.