Divendres, 18/9/2015
959 lectures

"Niveles de vida", de Julian Barnes

“Juntas dos cosas que no se habían juntado antes. Y el mundo cambia. La gente quizá no lo advierta en el momento, pero no importa. El mundo ha cambiado, no obstante.”

Aquesta és l’arrencada contundent d’una novel·la terrible i rotunda que, trencant els límits del gènere, tracta de l’amor i del dolor. Julian Barnes (1946), prestigiós escriptor anglès de la generació de Martin Amis i Ian Mc Ewan, construeix tres peces que podrien ser llegides de manera independent però si ho féssim, correríem el risc de perdre’ns la profunditat del seu plantejament en una dimensió moral que el títol deixa intuir. La primera peça (“El pecado de la altura”) narra les temptatives de conquerir el cel amb globus a finals del segle XIX, del coronel Fred Burnaby i el fotògraf aeri Félix Tournachon, Nadar, que pretenia ser l’ull de Déu. Perfecte, una crònica periodística.  A la segona (“En lo llano”) coneixem l’amor que va sentir Burnaby per l’actriu Sara Bernhardt, a qui Nadar va fotografiar. Perfecte també, i lliga amb la primera, tot i que comencem a inquietar-nos d’estar enlaire, tan enrere en el temps, per l’amor i el desamor. Cada història d'amor és en potència una història d'aflicció. I arriba la tercera (“La pérdida de profundidad”), el cop inesperat: el relat deixa de ser distant, abandona el punt irònic i toca el present commocionat.  Som al 2008. Què ha passat? A la seva dona i agent literari, Pat Kavanagh (l’eterna “A Pat” de les dedicatòries dels seus llibres), li han diagnosticat un tumor cerebral. Només sobreviu trenta-set dies. Des d’aleshores Julian Barnes mossega el dolor i la solitud que cova aquesta peça autobiogràfica. “Lo que se va es mayor que la suma de lo que había.” La descriu com “el corazón de mi vida, la vida de mi corazón”, i es converteix en el recordador principal de Kavanagh, el que el manté viu i l’allunya de les temptacions suïcides. “La aflicción te trastorna el estómago, te quita la respiración, corta el suministro de sangre al cerebro”.

Barnes havia tractat el tema de la mort en la novel·la El sentit d’un final (2011) i sobretot en l’assaig inclassificable Res a témer (2008). En algunes entrevistes havia criticat que els britànics eren incapaços de parlar sobre sentiments i s’amagaven darrere la covardia del pudor social. Aquí, en canvi, ell, un francòfil declarat, es despulla sense ser impúdic ni exhibicionista perquè no pretén buscar la compassió del lector sinó, em sembla a mi, capturar l’essència d’ella i ell junts per conjurar un possible oblit que l’aterra. “La pérdida de profundidad” vindria a ser aquest veure’s abocat a l’orfenesa, constatar que “la vida una vez más discurre en el llano, a ras de suelo”. Aquesta és la indefensió del tercer nivell. Caiguda en vertigen.  

Un llibre honest, d’intimitat i de pena profunda, que qualsevol que hagi sofert hauria de llegir. Tant bon punt l’acabes, tens ganes de rellegir-lo per estar segur d’haver-lo comprès en tota la seva subtilesa.  

Després de Niveles de vida, estic segura que voldreu recórrer a la inversa tota l’obra de Julian Barnes des del formidable El loro de Flaubert (1984), passant per la imaginativa Arthur i George (2005), o El perfeccionista en la cocina (2006), una crònica divertida de la seva afició per la cuina.

 

 

 

 

 

 

Documents adjunts

barnes-kavanagh.jpg

pn-874.epub


0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.