Divendres, 8/12/2017
1121 lectures

Amb sense tu, de Pep Elias

Acaba de sortir Amb sense tu, la tercera obra de ficció que publica Pep Elias. Un dia va trobar una paraula que li devia semblar que descrivia la seva dèria lenta i constant de posar per escrit la manera com s’explicava el món a si mateix, l’escrividor, i amb aquest mot va encetar un blog. Tal com va apuntar Jaume Farrés en la presentació del llibre, ‘escrividor’ sembla ser un ofici a mig camí entre ‘escrivent’ i ‘escriptor’. És una paraula enjogassada i ocorrent, amb què, per la seva modèstia, ell s’hi deu sentir còmode però, havent llegint Amb sense tu, em permeto suggerir-li que l’abandoni, que ja no pot predicar-se a si mateix com a escrividor, com aquell qui no gosa poder-se dir ‘escriptor’ amb totes les lletres, perquè ell les sap totes i, encara que no se’n vulgui reconèixer, en té l’ofici i la traça. 

Aquests divuit relats, força breus en general, estan perfectament estructurats i construïts, amb principis ben alçats i finals com esculpits. Hi he trobat a faltar un índex, i no sé si ho espatllo però aquí els llisto perquè en vegeu la gràcia: un primer bloc es titula De tres en tres i s’han de llegir tots d’un sol alè: "La vida és Bàrbara", "Amb erra de Rita" i E"n dues paraules". El segon bloc, De dos en dos, i van així, per parelles: "Amb sense tu", "Amb mi" (dos); "Res per aquí, ningú per allà"; "Màgia de debò" (i dos més). La tercera part, D’un en un (fixeu-vos-hi, tres-dos-un!) conté els contes que es poden llegir tal com proposa l’autor: "Últim avís", "Un dia de cada dia", "Ets i uts", "Partit del segle", "Dret a triar", "Si jo et dono el ronyó i tu em trenques el cor", "Respectar els senyals", "Diagnòstic", "Últimes paraules", "La princesa i rodalies", "L’últim dia a París".

Uns títols que diuen “llegeix-me” per a uns relats de molt bon llegir. Parteixen de la quotidianitat, d’una realitat ben conformada, tranquil·la, a vegades fins i tot mediocre, que tot d’un plegat es plega una mica, es distorsiona imperceptiblement. En la majoria d’històries, el narrador presenta un personatge des de l’omnisciència selectiva i el fa passar per un petit atzucac, un clic que li distorsiona la percepció del seu món afable. L’extraordinari és a tocar, a la cantonada de casa, perquè hi ha altres mons però són en aquest. L’artifici narratiu es crea en el moment que el lector accepta el fenomen estrany en el marc de rerefons realista. Rere la capa enganyosa de trivialitat i un simulacre d’actitud ingènua i bonhomiosa, els personatges es mouen abocats a l’absurd,  entren en contradicció amb les lleis de la física, participen d’un encadenament de causes i efectes que no poden controlar, pateixen una deformació del seu comportament habitual o suporten el canvi que els provoquen d’altres; en definitiva, es veuen envaïts per l’estupefacció. Més desconcertant és l’efecte que provoquen els relats en primera persona, per la proximitat amb el punt de vista de qui veu trasbalsat el codi que coneixia i ha d’admetre que no és més real allò que la lògica i l’experiència demostren que ho és, sinó que l’imprevist i l’inexplicable poden esdevenir reals o si més no, versemblants. El lector ho accepta, entre agraït i sorprès, perquè, com l’escriptor, sap que l’improbable no sempre és impossible.

Com a bon filòleg, Pep Elias juga amb les paraules i es nota que s’ho passa molt bé. M’agrada quan llegeixo que un fa posat de punts suspensius o una noia parla ràpid, sense signes de puntuació;  aplaudeixo quan adjectiva un home d’eficaç que cinquanteja amb una elegància un xic exagerada. Estireganya significats, posa humor a frases fetes, construeix jocs lingüístics: un futbolista que se sent fora de joc, la periodista Bàrbara tornant a la vida bàrbara, que va patir un accés de desconcert. I amb la complicitat de Calders, amb qui guarda un aire de família, descriu un matrimoni de més de mig segle, s’havien conegut abans-d’ahir, però ja eren demà passat.

Tot ho embolica amablement, amb un punt d'humor de gentleman, en uns llocs que no tenen nom i en un present que ens pica l’ullet, com passa quan la Roksolana accepta una feineta amb un mag de pa sucat amb oli per subvencionar-se la independència que unilateralment havia declarat el dia que va marxar de casa per instal·lar-se en la república lil·liputenca d’un antre. I ell mateix se’l pica descrivint l’escriptor protagonista d“Ets i uts” en el moment de recollir un gran premi (immerescut, clar) quan explica un ridícul joc de paraules amb el títol de la novel·la que provoca unes riallades. Amb sense és un títol molt ben trobat que dona un joc honest i pulcre i a tota una generació ens fa pensar en la resposta a la pregunta de les iaies: Com vols la llet, amb sucre o sense? I que s’agermana perfectament amb l’eloqüent fotografia de la portada. 

 Fotografia: Cesc Elias

1 Comentaris

M

Marisol

Igualada

12 de gener 2018.12:03h

Respondre

Moltes felicitats Pep per la teva obra :-)

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.