Al maig tindran lloc les eleccions municipals i, un cop més, m'imagino que el jovent serem objecte de la majoria de discursos i propostes de les candidatures a les eleccions. Un cop més, el jovent formarem part de les declaracions on ens afirmen com a subjecte que viu en la desafecció cap als polítics, en el biaix entre ciutadania i insitució, en el passotisme cap a qualsevol procés que faci olor d’urna, però també serem objecte de propostes i promeses... i, un cop més, tindrem per davant quatre anys d'errors i promeses incomplides. Abans que això passi, m'agradaria fer algunes reflexions.

Apostar avui pel jovent, des dels municipis, és una qüestió directament relacionada amb la voluntat de fer de les nostres ciutats i pobles llocs amb present i futur per als i les joves que els habiten. Vol dir la necessitat d'entendre el jovent com a subjecte col.lectiu (amb característiques, discursos, i pràctiques pròpies) amb capacitat per determinar aquelles polítiques que poden transformar la precarietat quotidiana a què el capitalisme i la seva crisi ens ha submergit. Vol dir que cal aprofundir de manera radical en la participació del jovent en totes les esferes de la vida, situant-nos i visibilitzant-nos com a motor imprescindible de les nostres ciutats. 

Des del preu abusiu i els horaris tant del transport públic interurbà com del que ens connecta amb Barcelona, i la pèssima gestió de la Hispano Igualadina; la manca de polítiques d'ocupació que no tinguin a veure amb l'enriquiment d'uns quants i la precarietat de la majoria de nosaltres; la gestió de la qüestió de l'Espai pels Somnis (on fins que la reacció ciutadana no va ser de tsunami, la institució no va saber/voler reaccionar) i la incapacitat d’entendre que el jovent s'organitza quan i com vol; la manca de confiança i suport que moltes entitats pateixen; la visió que alguns polítics tenen de la joventut: simples consumidores de propostes d'oci pensades des dels despatxos (digues-li pista de gel nadalenca a 6€-30min) i un llarg etcètera, ens fa pensar que Igualada no és una ciutat per a joves. 

Se’m desperten molts dubtes al voltant de les polítiques de joventut, però situant-me en el terreny personal, em considero part de la "desafecció" cap a la "vella política" institucional, sóc dels que creuen que només amb un jovent viu, compromès i associat, que construeix alternatives i que té veu pròpia, tenim garanties de viure un present mínimament digne i un futur diferent i esperançador (tot i que, feu el favor, no ens ho poseu més dificil). 

Penso que cal saber el punt encertat entre fer polítiques juvenils i no fer ingerències. Impulsar, no controlar, acompanyar i donar suport, no absorbir. Comptar amb el jovent que s’organitza i que treballa per Igualada. Perquè no comptar-hi, no donar veu al jovent, no implicar-lo en la construcció de la ciutat, vol dir crear una ciutat sense present ni futur.

El jovent, crec, no volem sortir en els vostres programes com a col·lectiu mencionat per quota pulicitària, no necessitem ni alcaldes "megaconnectats" a les xarxes socials, ni campanyes per ser ambaixadors de la ciutat a l'exterior (que amaguen la "fuga de cervells" i els exilis que pateixen les nostres ciutats), ni "ciutats amables" que no ens tenen en compte i que ens expulsen. Necessitem, pel que fa als nostres processos, institucions al servei de la ciutadania, ciutats que valguin la pena ser viscudes, necessitem ser futur, però també present de la vida en comú que, com a ciutat, tenim per davant.