La memòria dels llibres és, sense cap dubte, selectiva. El lector acaba recordant i per tant rellegint aquells textos que, per una o per altra raó, li han deixat petjada.

Això és exactament el que em succeeix amb Leonardo Sciascia, que pertany a una llarga i fecunda collita d’escriptors sicilians: Buffalino, Lampedusa, Camilleri em vénen al pensament. Sicília com a metàfora del món.

El llibre de què us vull parlar, El día de la lechuza de Leonardo Sciascia (traducció de Juan Ramón Azaola, a Ed.Tusquets), es presenta sota una construcció de novel•la negra, crònica de successos si ho preferiu, o novel•la policíaca metafísica si em permeteu la gosadia. Darrere aquest primer esquema, hi ha una interpretació d’un univers personal. En aquesta ocasió, la fantàstica Sicília (en paraules de l’autor), els seus homes i les seves dones, els paisatges, les llums i les ombres, els colors, les olors, un cosmos o potser un caos.

Sciascia pertany al racionalisme il•lustrat. La novel•la és una proposta de mirada sobre la realitat reorganitzada mitjançant les paraules. Ell pensava que la literatura tenia un pes moral sobre el curs de les coses. L’autor té la capacitat de sintetitzar en molt poques paraules (ell defensava que escriure consistia a eliminar tot el que era sobrer) alguns dels grans temes de la filosofia, la religió, la moral i la política. Ens parla de la veritat, la justícia, els jocs del poder i els drets de les persones. D’una manera senzilla, franca, directa, sense embuts. La seva és una passió per la raó.

Jo no sé si després de llegir Sciascia, un és més savi, però el que sí que experimento és que disposo d’una manera diferent de mirar el que m’envolta i això sempre resulta, com a mínim, interessant.