Fa temps algú em va explicar que en el disseny d’alguns parcs -juraria que japonesos- abans de fer cap projecte deixaven l’espai totalment net, sense pavimentar i sense cap element arquitectònic i esperaven que fossin les persones les que, caminant, anessin marcant els camins per allà on volien passar. Era a partir d’aquí quan començaven l’urbanització del parc.

Tinc el despatx prop de la plaça de la Creu i he observat que, en aquest cas, es va urbanitzar primer la plaça i després hem estat les persones les que hem decidit per on passàvem. (foto 1)

Em sembla aquesta una bonica metàfora i alhora un gran aprenentatge. Penso que a la vida també hem d’escollir quins camins volem caminar i cap a on i per on volem anar. Massa vegades són els altres qui ens fan passar per on ells creuen i massa vegades hem comprovat que, si ens equivoquem, n’acabem sent els únics responsables.

Ens hi trobem ara també, d’una manera evident, en la nostra societat. Hem permès que uns quants decidissin per on havíem de tirar i ara que s’adonen que l’han cagada, resulta que els culpables i qui en paga les conseqüències, som nosaltres.

No deixem, doncs, que ens diguin més per on cal anar. Prenem la iniciativa i definim el rumb de les nostres petjades. En el temps aconseguirem que, per allà on ens havien dit que no s’hi podia passar, han hagut de fer-hi un nou camí. (fotos 2 i 3)