Jo sóc com un pallasso. Un pallasso en aquest absurd circ de la vida.

Suposo que faig riure. Faig riure quan em veuen somiar. Riure quan em veuen perseguint els meus estúpids somnis rosa. Però també tinc el meu petit cor i també me’n ric d’aquells que em jutgen pels somnis que tinc. Haha... Quan hi penso... Ens en riem els uns dels altres però en el fons tots som caçadors de somnis.

Ara ho recordo. Quan era petit tenia un curiós caçapapallones. Em serviria ara?

Si hagués de posar-los noms, els anomenaria somnis plens i somnis buits. I quins són els plens i quins els buits? És fàcil. Són somnis plens aquells que, quan els aconsegueixes, t’omplen. I els buits, doncs al contrari. Quan els atrapes et deixen un forat a dins. Però saps quins són els més perillosos? Doncs els somnis ‘no-somnis’. Són aquells que mai es compleixen. Aleshores te n’adones que has fet l’estúpid durant molt de temps -qui sap si tota la vida- perseguint un somni que mai es farà realitat.

La meva experiència de caçador de somnis m’ha ensenyat que cal escollir-los bé i perseguir tan sols aquells que, si mai els trobes, t’ompliran el cor fins a vessar.

Ara vull lluitar per fer possible el somni de la independència. Però jo tan sols sóc un pallasso que té estúpids somnis rosa...

(adaptació de l’escrit “Stupid Pink Dreams” que vaig escriure per a una revista de Frederic Homs, ja fa uns anys.)