Es va despertar sobresaltat. Estava amarat de suor i el cor li anava a una velocitat descontrolada. Acabava de tenir un malson esfereïdor.

Tot havia començat en una habitació d’un luxós hotel a Eindhoven, al qual havia arribat el vespre anterior. Havia viatjat a Bèlgica com a polític d’una administració pública catalana per presentar, a la localitat de Neerpelt, un projecte d’una planta potabilitzadora d’aigua a la ciutat de Marka (Somàlia), país castigat severament per la sequera i la fam. L’avant-projecte s’havia portat a terme conjuntament amb les administracions de Bèlgica i Holanda, amb fons de la Unió Europea, i en el seu cas hi participava com a membre d’una comissió de cooperació i solidaritat.

Es va dutxar i es va posar el vestit i la corbata per baixar al menjador. Li agradaven aquells esmorzars continentals dels bons hotels, i més si anaven acompanyats d’un copa de champagne. -Una altra si us plau, li va dir al cambrer.

Tal i com li havien programat, a les deu el va recollir un cotxe posat especialment per l’ajuntament de Neerpelt que l’acompanyaria a l’acte. De fet el projecte no es començaria fins l’any 2014, però havien cregut oportú presentar-lo ja ara. Es sentia una mica malament ja que tan sols havia pogut assistir a la trobada de Barcelona -tot i haver cobrat íntegra la retribució que li corresponia per participar a dita comissió- però s’havia jurat que a la presentació no hi faltaria. Cal cuidar les relacions amb la premsa, es va dir mig somrient. I encara més si els hem fet venir expressament de Catalunya.

L’acte va ser el que és habitual en aquests casos. Una acurada posada en escena, els avorrits parlaments de torn i, això si, un bon catering que a mig matí es posava prou bé.

Es va fer el migdia i amb els seus col·legues van decidir anar a dinar junts en algun restaurant prop de l’ajuntament per celebrar la presentació del projecte. Van escollir-ne un de tipus mitjà, el qual oferia un menú per a executius sobre uns 40 euros, que tots van convenir que era prou raonable. No contemplava els extres, però ells no eren persones de gaire excessos. A l’hora de pagar cadascú va pagar el seu dinar, però ell els va demanar si els sabria greu que es quedés la nota. Els altres van accedir amablement fent gests d’aprovació amb les mans. La podré passar íntegra com a dietes de representació, va pensar.

Mentre s’acomiadaven va veure que anava bé de temps ja que tenia el vol de tornada cap al vespre i va decidir anar a fer unes compres a Eindhoven. Sempre portava alguna fotesa per a la dona i per als menuts i avui, que tenia més estona, s’hi volia lluir una mica més. Va trobar el que buscava en uns grans magatzems locals i en el moment de pagar va dubtar entre si fer-ho amb la targeta de crèdit personal o la oficial. Va escollir la segona. Era un merda haver de dormir fora de casa per assistir a un acte com aquell i d’alguna manera s’havia de compensar...

Tot i les compres va arribar aviat a l’aeroport i es va adreçar a la sala Vip que li facilitava la seva companyia aèria, pel fet de volar en classe business. No ho feia sempre, ja que preferia viatjar en turista i que li abonessin la diferència en diners però aquell dia -vés per on- no ho havia canviat i li va anar de perles. Va aprofitar per parlar amb la seva dona al llarg de 25 minuts des del telèfon oficial, mentre degustava tranquil·lament un gintònic amb copa grossa, adornat amb cogombre, d‘aquella marca que tant li agradava.

Al mateix temps va obrir un fitxer de text a l’Ipad i va apuntar Neerpelt a una llarga de llista de noms de ciutats. A la paret del seu despatx hi tenia dos plànols, un d’Europa i un altre del món. L’endemà al matí posaria una nova xinxeta sobre el nom de Neerpelt. Quan algú li preguntava, responia: Ei! Que a part de les vacances, la resta han estat tots viatges de feina!

Mentre caminava de l’habitació al bany, es va anar desvetllant i va anar veient que allò no havia estat un malson, sinó que formava part de la seva realitat com a polític. Quan es va trobar davant del mirall, es va mirar i es va fer vergonya a sobre.

PD: Quan preparava aquest escrit m’he recordat de la Gemma Gumà, la Bet Bertran, el Jordi Gabarró, l’Antònia Enrich i de totes les altres components del grup de flautes de la Xalest que vam participar a l’European Music Festival for Young People, a la ciutat de Neerpelt, fa un bon grapat d’anys.