Quan érem petits, els cosins anàvem a jugar a la plaça de l’Enxub. Hi anàvem perquè era el parc que més ens agradava i perquè es trobava al costat de la casa de la tia Lola, la tieta de les nostres mares. A casa de la tia Lola berenàvem aquell deliciós pa amb oli amb xocolata o sucre i, assedegats, bevíem l’aigua que trèiem del pou. A vegades, baixaven els veïns, amb aquella olor tan especial (els seus pares tenien una carnisseria) que perfumava el pati i la galeria i que s’impregnava als nostres jerseis de coll alt.

La plaça de l’Enxub era la més salvatge que conec. Actualment, de ben segur que no passaria cap control de qualitat ni el vistiplau d’administracions, educadors, pares i mares. Tenia una roda, amb forats, fustes estellades i claus rovellats, que féiem girar vertiginosament i havíem de saltar mentre rodava tot mirant de fer el millor aterratge possible. Genolls pelats. També hi havia el tobogan més alt i dret que recordo i una construcció de ferro -el castell de les nostres aventures- amb uns escaires “assassins”. Tots hi hem deixat algun ensurt, alguna dent, algun trau a la barbeta, un tros de pell, un bon cop als ous i alguna llàgrima (dissimulada).

Uns anys més tard, amb l’esclat de l’adolescència, la plaça de l’Enxub va passar a ser l’escenari d’una altra mena d’aventures: els primers cigarrets, els primers petons (amb llengua), els dits poc destres descordant uns sostenidors, els primers dits sota unes calces… Recordo que hi havia dues noies, veïnes de la plaça, que feien palles a canvi de paquets de tabac... Ara, quan les veig pel carrer, amb els seus fills adolescents i un cigarret als llavis, se m'escapa un somriure, entre maliciós i tendtre... La proximitat amb el Hobby Land de Cal Font -punt de trobada d’adolescents i joves- i, sobretot, la foscor, feien de la plaça de l’Enxub l’escenari ideal per a aquests afers (sovint, hi havia overbooking als bancs).

Ara és el parc dels Reis. Amb el temps, potser es consolidarà com el punt de trobada dels patges idiotes que el 6 de gener al matí encara volten disfressats pels carrers, ben mamats. Llàstima que ja no hi hagi aquells jocs salvatges...