L’home, amb un caminar trontollant, s’acosta a l’animal abatut. Hom pensa que el seu pas inestable és degut a l’edat i a les múltiples operacions de l’individu, però l’alè el delata. L’home s’atansa a l’animal, que agonitza. S’apropa a l’orella i li diu, baixet 'e iena de oguio i zatifazión habete entsermi… estremi…ecstermi… de habete matao!'. L’home, satisfet, es fa la foto davant el trofeu de caça 'amb la seva amant'. Una estona abans, uns negrets han drogat l’animal amb un dard i han ajudat l’home a aguantar el fusell (el gallet, però, l’ha premut l’home, només faltaria…). L’amic de l’home, que l’acompanya en aquestes caceres, es grata l’ull. Sembla que li ha entrat una brossa dels arbusts de la sabana africana però, ai las, no és una nosa... s’ha emocionat. La imatge li ha recordat un altre extraordinari caçador (a qui els submarinistes posaven els salmons a l’ham), que tenia una gran experiència en això de l’extinció... L’home, que viatja a cost de rei, té les despeses pagades (per un milionari, al qual, algun dia, li haurà de tornar algun favor…). L’home, que va disfressat d’explorador colonial, és el president d’una organització que vetlla per la conservació de les espècies protegides...

L’home, que no és a l’atur… tampoc treballa. L’home, que deu tenir un coeficient intel·lectual més baix que el de l’elefant que ha abatut (degut a la barreja de sangs dels seus avantpassats, que s’allitaven cosines amb cosins), és més llest que tots nosaltres.

Mentre l’home viu –tan campetxano-, tot l’any de vacances pagades, el seu país es trenca el maluc, l’esquena... i el futur.

Això podria ser un conte o un acudit, si no fos perquè l’home, que viu envoltat de dropos, ganduls i lladres, de tots ells n’és el rei.