Tinc un forat a la panxa. Un forat d’uns vint-i-dos o vint-i-tres centímetres, més o menys. Un pam, si fa o no fa. Fa set anys que el tinc, des del desembre del 2003, quan a les vigílies de les festes nadalenques, un conductor imprudent i temerari va segar la vida del meu pare.

És un forat rodó, amb les vores esqueixades, estellades. Aquestes dies, per molt que t’abriguis, l’aire gèlid et penetra, et perfora, et travessa tot llepant les ferides que no cicatritzen.

Quan beus, quan menges, quan empasses... tot s’escola avall, regalima, vessa i s’escampa. Quan fas l’amor, els dits, les carícies es perden sota la pell.

Tinc un forat a la panxa. L’aire glaçat, quan et travessa , per davant, per darrera, s’acomoda a dins i quan marxa, sempre s’enduu alguna cosa, un bocí de les entranyes, una llàgrima.

Tinc un amic que també té un forat a la panxa. Més gran. Va perdre el fill adolescent, ple de vida, en un tràgic accident, també per aquestes dates. Ahir me’l vaig trobar pel carrer. Parlàvem, sota els llums nadalencs. Sonava, tossudament, el Jingle Bells. Acomiadant-nos, ens vam abraçar.

I l’aire gelat va travessar-nos.