Dimarts, 15/3/2011
2205 lectures

Masturbació independentista

Diumenge. Déu –que si existeix, deu ser republicà- cedeix una petita treva i atura ruixats, llamps i trons per regalar-nos un dia assolellat, esplèndid. Estem a la sobretaula de la calçotada popular d’Igualada. Popular. Independentista. Popular i independentista. Perquè l’independentisme cada vegada és més popular (uf, encara fa una mica d’angúnia fer servir aquesta paraula).

Agafo el cafè i pujo al terrat del gimnàs de l’Ateneu, des d’on tinc una privilegiada perspectiva de la pista de l’entitat, on s’apleguen més de tres-centes persones, compartint taula, conversa, records i il•lusions.

Amb l’estómac agraït, m’ho miro des de la distància. Reflexiono.

L’organització, un any més, ha estat eficaç i brillant. No és gens fàcil. A banda de la part gastronòmica (fer un dinar per a tres-centes persones és tot un repte), l’organització va amenitzar la jornada amb tallers, jocs i espectacles infantils, taules rodones, parlaments i actuacions musicals, que van omplir de contingut i van fer més reeixida la festa. Una entusiasta i excel•lent organització, formada per voluntaris i voluntàries que han sabut agafar el relleu de les calçotades populars engegades ara fa quinze anys per l’admirat Jaume Piquer “Jimmi’.

Però hi ha alguna cosa que no fem bé, o no fem bé del tot, penso.

Som ‘els de sempre’. Els mateixos. Ni pocs ni molts (tots els partits locals ja voldrien aquestes movilitzacions), ni més dolents ni més bons (joans, joseps i ases, n’hi ha a totes les cases). Senzillament, som ‘els de sempre’.

En un moment en què l’independentisme aflora més i més, i no des d’un punt de vista romàntic sinó estadísticament; en una època en la què el país, malgrat les traves i vicissituds, s’arremanga la camisa i organitza amb èxit les consultes sobre la independència arreu del territori; en un moment en què els catalans i catalanes –nascuts aquí o no- diuen prou! i surten al carrer en una de les manifestacions més multidudinàries de la història; en un temps en el qual, com diuen, la gent surt de l’armari i es declara 'independentista'… en aquest temps, els líders de les forces polítiques que també es fan dir ‘independentistes’, ‘nacionalistes’ o ‘sobiranistes’, malden per assegurar el seu poder intern, pixant pels racons tot marcant el seu territori. Perden el temps en dinamitar aquest mateix espai, malgasten el temps en manipulacions, en batalles internes, en fratricidis sagnats, en punyalades (pel darrera i pel davant) salvatges …. Perden el temps, un temps valuós, caríssim, i perden a la vegada una oportunitat excepcional (i única?, qui ho sap) per sumar, per canalitzar aquestes riuades independentistes, per construir, per edificar, per llepar les ferides (d’un mateix i dels altres).

I perden.

Si truques a can esquerra, el primer que et preguntaran, possiblement, és si ets ‘dels del carod’ o ‘dels del puigcercós’. Au! Ja hi som! Tu mateix… Després, possiblement, analitzaran el teu pedigree independentista . (En aquest apartat, diguem-ne curricular, dóna molts punts haver penjat cartells en alguna campanya, fins i tot dóna punts per a un possible càrrec)

Però és que si truques a la porta de can reagrupament o de can solidaritat, pot ser que ja facis tard, que ja s’hagin escindit tantes vegades com galls hi ha al galliner.

Quina llàstima, tot plegat…

Llavors, i prenent el fenomen de les consultes com a exemple (o com a símptoma), penses que deixar les aspiracions sobiranistes d’un país exclusivament en mans d’aquests partits polítics egocentristes és tan perillós com infructuós.

Ens trobem en un moment únic. Al bagatge de les reivindicacions històriques, hi afegim avui el clam unànim de catalanes i catalans davant els atacs constants al poble de Catalunya, contra l’espoli i la submissió a la que ens sotmeten. I anem-nos preparant…. (Penseu que els neofatxes del PP, quan guanyin les eleccions espanyoles de l’any vinent, ens prendran la vaselina que ens han regalat amablement els socialistes, i ens la clavaran, sense escrúpols i sense amor, fins al fons). Llavors, esquinçats, haurem de decidir cap on anem, què i qui volem ser. Llavors, segons què decidim, segon què fem, tindrem el que ens mereixem.

Ens trobem, doncs, en un moment, apuntalat per la crisi econòmica i social, que podríem considerar com a oportú. Tenim una oportunitat històrica. Si nó és l’hora d’alguns partits polítics (més interessats, com deia, en les seves guerres internes i en alimentar els seus egos), serà la nostra. La teva. La meva. La d’en Pau, de la Maria José i la d’en Mohamed Jordi. És l’hora de les entitats, dels moviments i plataformes (com les de les consultes), del teixit social. I ho hem de fer bé. Ho hem d’explicar bé. Ho hem d’encomanar molt bé… Perquè nosaltres en serem els responsables.

I miro, de nou, l’ambient de la calçotada. Ballen, aixequen els gots i brinden pels seus ídols i ideals; riuen, xalant-se, les seves gràcies i canten les seves cançons, els seus himnes. S’ho passen bé. És la seva festa (i la meva). Se la mereixen, ens la mereixem.

Però som ‘els de sempre’… Gairebé els mateixos que fa deu anys. I em preocupa que siguem els mateixos d’aquí cins anys més.

I veig la festa com una gran palla. Com una massiva masturbació independentista. I això que l'onanisme ja està bé per al gaudi i la satisfacció d’un mateix i/o pel del costat. I està bé que ens la pelem de tant en tant i disfrutem dels nostres orgasmes (independentistes). Però, en casos com aquest, i tal i com ens alertaven els capellans, si ens toquem massa ens podem quedar cecs… Amb tanta alegria ejaculatòria no veurem que, malgrat ja hem fet i fem passos, tenim molta feina per fer. Feina que no ens fan ni ens faran els partits polítics. I cecs, no veurem que tenim el deure de compartir els nostres brindis, els nostres ideals, els nostres himnes. Els nostres anhels, en definitiva. El deure -el repte-, de sumar, d’aconseguir que en la propera calçotada hi hagi cares noves. Més cares. Més aportacions. Més i noves perspectives. Enriquidores. A la calçotada i en el nostre dia a dia, a les nostres entitats, als nostres cercles, als nostres movimemts, al nostre entorn. El deure de construir el nostre país. Com el volem. Lliure.

Perquè tot està per fer -i dependrà de nosaltres- que tot sigui possible.

Brindis

Tenint en compte que algunes de les decisions més sonades del passat govern es van pendre davant d’uns calçots (hi havia algun polític que flexionava més el colze per aixecar el porró que no pas per passar les pàgines d’un llibre), espero que aquests article, escrit amb tot el carinyo, no fereixi cap pell fina. Aixeco la copa i brindo pel Jaume i per tots els qui han fet possible la calçotada any rera any. Per les nostres palles independentistes. Brindo perquè un any, aviat, la calçotada serà una gran orgia. Celebrarem ('els de sempre' i molts més) que deixarem de ser independentistes.

1 Comentaris

R

Ramon S.

Igualada

15 de març 2011.08:39h

Respondre

Toni, un article excel·lent i una vegada més parles clar, que és el que importa. Felicitats. Que n’aprenguin !

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.