Dimecres, 13/4/2011
1521 lectures

Miratge

Diumenge al migdia. Fa calor, molta calor. El sol esclata de ple a les taules metàl·liques de la plaça i enlluerna l’home que llegeix el suplement dominical. S’ha deixat les ulleres de sol. Punxa una oliva. A la taula del costat, uns joves s’escuren els llavis i les genives. S’acaben de llevar. Amb la ressaca dels cossos, s’espolsen la mandra amb petons i carícies. A la taula veïna, dues senyores ben pentinades els miren de reüll. Fan el vermut. Fot un dia de collons!

Passa la cercavila (les dues dones, en català, en diuen ‘pasacalles’). Uns artistes amarats de suor, fan moure uns bitxos gegants al ritme de la xaranga. Una rua de quitxalla es barreja amb pallassos, mags, acròbates, saltimbanquis i una noia que fa espases, gossos i barrets amb globus de colors. Gresca i xerinola. Igualada, durant el cap de setmana, és una festa.

Com un miratge, la ciutat grisa, avorrida, deprimida, la ciutat sense feina, la ciutat aturada, es disfressa i es dibuixa una rialla a la cara. Surt, momentàniament, del coma induït. I somriu…

I en Miquel somriu. Mira la seva filla, la Marta, la Marta petita, com balla i canta les cançons dels ‘Trescaires’, el seu grup d’animació favorit. Se les sap totes. Juganera, amb un somriure delator, li diu al pare que li vol per un petó. Quan s’ajup, li llença confeti de colors que ha anat recollint amb les seves mans menudes. És feliç.

L’endemà dilluns pel matí, els escombriaires esborren els darrers rastres de la festa, del miratge, de l’oasi. La ciutat es treu el nas vermell. Torna a les aigües estancades.

La cua, dilluns pel matí, dóna la volta a la cantonada. En Jaume agafa el seu número en una d’aquelles màquines semblants a les que donen torn a la carnisseria. Té el 117.

Fa nou mesos que va perdre la seva feina. Una bona feina. I no l’agafen enlloc. A la cua, els minuts passen lentament. Molt lentament. A l’atur, els mesos li han passat volant. El rètol lluminós crida el 23. Badant, el pare recorda la Marta, la Marta petita. La Marta que volia un gelat, que volia el cd dels ‘Trescaires’, que es delia per un gosset fet amb globus inflables de colors. Pensa en tot el que no li pot donar. Pensa en la Marta que ha crescut, en la roba i les sabates que li ha de comprar… En les vacances que no tindrà…

Criden un nou número. En Miquel s’eixuga els ulls, carregats de tristesa, i es posa la mà a les butxaques de la camisa buscant el paperet del torn. I, al fons de la butxaca, hi troba bocinets de confeti de colors. Engrunes de felicitat. I somriu.

9 Comentaris

V

VANESA E.

IGUALADA

15 d'abril 2011.09:54h

Respondre

Moltes felicitats per l’escrit, cada cop et superes més!

p

pep valls

igualada

13 d'abril 2011.17:29h

Respondre

Enhorabona Toni. Xulíssim i duríssim! per quan el llibre? ;)

A

Alba Vergés Bosch

Igualada

13 d'abril 2011.15:40h

Respondre

Ho hem llegit ara fent sobretaula amb la família. Bon escrit, esperem poder canviar la dinàmica d’aquest escrit i que ben aviat pugui ser en l’altre sentit. Que marxi la tristesa i que es... Llegir més quedin els somriures!

p

pixamandurries

Igualada

13 d'abril 2011.13:05h

Respondre

crec que cada matí quan ens mirem al mirall comrovant que ja no tenim aquelles ”lleganyes” (tal i com diuen les àvies i mares)tant empipadores tots i totes ens hauriem de posar un imaginari nas... Llegir més de pallasso. Aquell nas de pallasso de color vermell que ens transporta a recordar tots aquests moments de rialles, sorpreses i moments tendres que ben segur que fan resorgir una petita rialla en els moments més tristos.

J

Joan V.

Igualada

13 d'abril 2011.11:49h

Respondre

Felicitats per l’escrit.

Felicitats per com ho has escrit.

Merda, quina situació!

T

Toni M.

Igualada

13 d'abril 2011.10:34h

Respondre

Fantàtic Toni!! Visca la Mostra, el Zoom, El Rec, la Collonada, el Cigronet, el Campionat d’Slot i tot allò que dinamitzi la ciutat.... també econòmicament!! Salut

A

Albert

Santa Maria de Miralles

13 d'abril 2011.10:13h

Respondre

molt maco Toni, m’ha agradat moltíssim, enhorabona

I

Isidre

Igualada

13 d'abril 2011.09:17h

Respondre

Aquest relat reflecteix perfectament el calvari que età passant molta gent a Catalunya. Felicitats !!

J

Josep M. Torras Payerol

Igualada

13 d'abril 2011.08:41h

Respondre

Toni,
M’ha agradat la teva prosa quasi poètica, m’ha commogut el contrast del teu escrit i si has contraposat molt be, uns instants de xerinola, amb la situació real. El teu petit relat, m’ha... Llegir més emocionat, esta ple de bellesa descriptiva, de sensibilitat i d’un boci de la nostra realitat actual. Espero que un dia no molt llunyà puguis escriure la mateixa primera part amb un final feliç. És el que somio per Igualada. Felicitats pel escrit i fins un altre.
Josep M.

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.