Dijous, 1/12/2011
1915 lectures

Sugus de colors

Al migdia, com cada dia, torna a casa, sortint de l'hospital. Quan obre la porta, els seus néts petits el senten i corren a fer-li un petó, una abraçada, dolça, tendra. Com un senyal gairebé pactat, com una clucada d'ull innocent i intencionada a la vegada, agafen la mà de l'avi. Es miren. Somriuen. Ell, l’avi, ja sap què volen: volen un sugus, un sugus de colors. 'Només un!'

De la mà, baixen al despatx. L'avi destapa el pot dels sugus i ells hi posen la mà, les mans petites, i n'agafen un grapat.

Clucada d'ull...

Són els sugus de colors que, durant molts anys, el "doctor Riera" ha regalat, amb un somriure, a centenars d'infants de diverses generacions. A nens i nenes, avui petits. I a nenes i nens, ahir petits, que s'han fet grans i han confiat la salut dels seus fills a l'home que els va veure i ajudar a nèixer, a crèixer, a fer-se grans com a infants i com a persones. Perquè, juntament amb la vacuna, l'esparadrap o la recepta, tothom ha sortit de la consulta del 'doctor Riera', tothom ha sortit de casa d’en Marc, amb un regal: ja sigui un sugus de colors, o un acudit, o una conversa enriquidora, o un bon consell...

Darrera una aparença, a vegades rigorosament formal i seriosa o, a voltes, d'un humor irònic i subtil, trobàvem sempre un home sensibe, enormement sensible. Un home amb una sensibilitat exquisida per la cultura, la música, l'art, les lletres... Un home sensible davant els problemes que sacsegen la nostra societat: la fam, la pobresa, les precarietats, la violència, la injustícia, la intolerància... Un home sensible vers les persones i, especialment, els infants, sobretot els més febles i desprotegits. Un home sensible per la gent que estimava: el seu país, la seva ciutat, els seus amics, la seva esposa i els seus fills, la seva família i, sobretot, pel seu gran tresor: els més petits de la casa. Era l’amic, era l’espòs, el pare, el germà, el tiet… però, darrerament, era l’avi. L’'avi Marc'. L’avi més feliç del món.

Per tots ells, pels que l’estimem, en Marc era el pal de paller, el punt de referència, el far. Per la seva família, en Marc era el nord. I el sud. I tots els punts cardinals. En Marc era el matí, quan tot comença. I era la nit, quan tot és un presagi d’un demà que ha de ser millor.

I era el migdia… i la tarda… i el vespre. En Marc era el dia laborable –sempre tenia feina-; i era el dia festiu, perquè la vida al seu costat… era una festa. La vida al seu costat era una lliçó, un aprenentatge constant, enriquidor i distret alhora.

En Marc era la paraula. I el silenci (tot I que no callava mai I sempre volia tenir l’última paraula…). En Marc era una lliçó de vida. De saviesa. Era un home savi. Ric en coneixements, humanitat, experiència, valors. Ric. Senzillament ric.

En Marc era –és i serà-, un model de treball tenaç i constant. Un exemple d’entrega apassionada per la seva feina, per la seva gran vocació. Sempre a punt, sempre al servei dels altres. En Marc era un home generós, i gairebé sempre silenciosament, sense fer soroll.

En Marc era un home compromès. Compromès amb tot el que creia i confiava. Un compromís que esdevenia, sempre, en fets. Més enllà de les paraules. Amb la seva participació, la seva implicació, la seva veu, el seu gest… Compromès amb la gent. Compromès amb la seva ciutat –des dels àmbits de la solidaritat, el servei a les persones, els esports, la política, la cultura, etc.…-, i compromès amb el seu país, apassionadament enamorat dels seus paisatges naturals i humans, de la seva història, del seu passat i del seu futur. Un país que, malauradament, no podrà veure i viure lliure, com ell anhelava. (En el seu moment, quan arribi el dia, tiet, brindarem per tu.)

En Marc era un home valent. Decidit. Ferm en les seves idees i conviccions. Obert, tanmateix, al diàleg, al debat respectuós, sempre a punt per a la conversa, la tertúlia.

En Marc era un home excepcional. Únic. Irrepetible. Un bon home.Un home bo que perdem, que perdem físicament. En perdem la veu, el gest, el tacte, la presència… Perquè les absències són terriblement doloroses, punxagudes. I et creen un buit als cos I a l’ànima.

A la pèrdua del pare, ara he perdut un tiet, el tiet Marc, a qui estimava com a un pare. Com la tieta Carme -la meva padrina Carme-, que estimo com a una mare. Com a les meves cosines i cosins que estimo com a germans. Com la Teresa, que sense ser-ho, ha sigut sempre la meva “iaia”. O en Salvador, estimat, per sempre 'tiet' Salvador.

Absències doloroses que procuraré alleugerir amb presències, amb lligams –si s’escau- més forts encara.

Al tiet Marc li dec moltes, moltes, moltes coses (entre d’elles: la vida).

El deure d’assumir aquest llegat, els valors que ens ha deixat de generositat i compromís, de ser valents i tossudament agoserats en l’assoliment dels nostres ideals, dels nostres somnis I dedicar –ni que sigui una mil·lèssima part del que ell dedicà-, la nostra vida al servei dels altres, a la nostra ciutat i al nostra país.

En Marc ha viscut, fins al darrer instant, la vida intesament. Treballant i compartint generosament. En Marc ha viscut, fins al darrer moment, envoltat dels que estimava i que l'estimaven. En Marc s’ha begut la vida. L’ha assabotit a glops intensos, perfumats. Plens d’aromes i colors.

Durant molts anys, el tiet Marc, el 'doctor Riera', ens ha receptat píndoles de generositat i de senzillesa, xaropets d'il·lusió i de felicitat; vacunes contra la malesa o la por.

Ens costarà molt omplir el buit que ens deixa. Potser ens serà impossible. Ho procurarem. Ens hi esforçarem. Perquè tenim el seu testimoni, el seu llegat. Perquè és el nostre deure.

I pel camí, junts, més junts que mai -com a ell li agradava-, gaudirem de les petites coses de la vida. Ens beurem, com ell, la vida a glops intensos.

Desembolicarem el regal que és cada moment de la vida.

En traurem el paper i assaborirem cada instant.

Com els seus sugus de colors.

Altres articles de Toni Cortès Minguet

5 Comentaris

C

Carles Lobo

Barcelona

2 de desembre 2011.13:48h

Respondre

Ara cal transitar. El teu oncle ja ho ha fet i us deixa deures: transitar el dol; i cartes-escrit com aquesta, Toni, son sens dubte una molt bona manera de fer-ho i de fer-ho bé. Sé que saps que... Llegir més sé de què parlo.

L

Laura Ll.

Igualada

2 de desembre 2011.12:38h

Respondre

Sou una família gran, una gran família !!!!!
Una abraçada.

G

Gemma

Igualada

2 de desembre 2011.09:14h

Respondre

M’has emociona! Ànims família, el Dr. Riera, ha deixat una pinzellada a grans i petits en un moment o altra de la nostra vida. Jo no l’oblidaré

N

Núria

Igualada

1 de desembre 2011.14:14h

Respondre

Quan perds algú especial sents que t’han quedat moltes coses per dir, i tot i el dolor, tens la necessitat de cridar ben fort tot allò que portes dins. Sé de primera mà com n’ha estat de... Llegir més difícil per tots vosaltres pujar allà dalt i recordar-lo, davant de tanta gent que l’estima i l’admira, segur que n’està orgullós.

Ara ens toca a nosaltres ser forts i valents, i recordar-los cada dia amb petits gestos.

Gràcies Marc per haver-nos fet costat fins l’últim moment, no ho oblidarem mai.

r

rosa montal riba

odena

1 de desembre 2011.12:55h

Respondre

M’agradat moltissim, despre’n, amor, respecte, agraiment i un sentiment profunt per la perdua,

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.