Havent dansat,

s’assegué la ballarina cansada

sobre la gespa amorosa,

i la mussolina de l’ampla faldilla

escampà al seu voltant

com cercles onejants damunt l’aigua.

Vaig sentir la seva rialla despreocupada,

però ja havia fet tard.

Quan un home és vell

sempre fa tard;

sols li queda envejar la gespa,

els clotets que han deixat

els genolls d’una noia.

Jardí del canal (fragment)

Seifert Jaroslav

Transparents

Novembre del 89. Ara fa vint anys, i nosaltres en teníem divuit. Vivíem una joventut tan responsable, compromesa i participativa com trapella, juganera i desvergonyida.

Primer any a la universitat. Cabells llargs (enyorats). Assemblees d'estudiants, tertúlies al bar de la facultat, manifestacions. Lluita feminista, independència, insubmissió... Era el nostre maig particular. La nostra primavera. La nostra petita revolta. A la vella Europa, al món, s'esfondraven vergonyosos murs i vencia la llibertat.

Volíem viure frenèticament. Érem joves, bonics.

Ens bevíem la vida a glops ràpids i ardents. Caminàvem pels camins salvatges. Corríem sense fre per les carreteres més sinuoses, derrapant als revolts mortals.

Les mans ens feien olor a gasolina, a maria, a carícies furtives, a sexe humit.

Les nostres nits esgarrapaven minuts a l'albada, que sortia tossudament per condemnar-nos a ressaques mandroses al llit, on ens ensumàvem enyorosos els dits. Lligàvem. Érem atractius, atrevits. Vivíem una eufòrica follia dels sentits: gaudíem amb la imatge de les noies boniques despullades, llepàvem les seves pells salades, acariciàvem tots els plecs i racons dels seus cossos suats, sentíem al pit els seus batecs accelerats, sentíem el record del seu perfum als llençols...

Avui, més a prop dels quaranta, seiem a l'altre extrem de la barra del bar. Penombra, fum. Sonen cançons desconegudes. Les hores passen més lentament. Els dits fan olor a net, a una trista i melancòlica pulcritud d'absències i records. Mirem passar el temps i com passen per davant nostres, gairebé a frec, les noies boniques, que passen de llarg, amb les seves rialles despreocupades. Ni ens veuen. Som transparents.