Dimarts, 10/11/2009
1541 lectures

Transparents

Havent dansat,

s’assegué la ballarina cansada

sobre la gespa amorosa,

i la mussolina de l’ampla faldilla

escampà al seu voltant

com cercles onejants damunt l’aigua.

Vaig sentir la seva rialla despreocupada,

però ja havia fet tard.

Quan un home és vell

sempre fa tard;

sols li queda envejar la gespa,

els clotets que han deixat

els genolls d’una noia.

Jardí del canal (fragment)

Seifert Jaroslav

Transparents

Novembre del 89. Ara fa vint anys, i nosaltres en teníem divuit. Vivíem una joventut tan responsable, compromesa i participativa com trapella, juganera i desvergonyida.

Primer any a la universitat. Cabells llargs (enyorats). Assemblees d'estudiants, tertúlies al bar de la facultat, manifestacions. Lluita feminista, independència, insubmissió... Era el nostre maig particular. La nostra primavera. La nostra petita revolta. A la vella Europa, al món, s'esfondraven vergonyosos murs i vencia la llibertat.

Volíem viure frenèticament. Érem joves, bonics.

Ens bevíem la vida a glops ràpids i ardents. Caminàvem pels camins salvatges. Corríem sense fre per les carreteres més sinuoses, derrapant als revolts mortals.

Les mans ens feien olor a gasolina, a maria, a carícies furtives, a sexe humit.

Les nostres nits esgarrapaven minuts a l'albada, que sortia tossudament per condemnar-nos a ressaques mandroses al llit, on ens ensumàvem enyorosos els dits. Lligàvem. Érem atractius, atrevits. Vivíem una eufòrica follia dels sentits: gaudíem amb la imatge de les noies boniques despullades, llepàvem les seves pells salades, acariciàvem tots els plecs i racons dels seus cossos suats, sentíem al pit els seus batecs accelerats, sentíem el record del seu perfum als llençols...

Avui, més a prop dels quaranta, seiem a l'altre extrem de la barra del bar. Penombra, fum. Sonen cançons desconegudes. Les hores passen més lentament. Els dits fan olor a net, a una trista i melancòlica pulcritud d'absències i records. Mirem passar el temps i com passen per davant nostres, gairebé a frec, les noies boniques, que passen de llarg, amb les seves rialles despreocupades. Ni ens veuen. Som transparents.

Altres articles de Toni Cortès Minguet

6 Comentaris

A

Antònia

Igualada

24 de gener 2010.21:14h

Respondre

Casualitat? Desprès de dedicar una parell d´hores a llegir un llibre de títol: Invisible, em trobo casualment amb un article de títol: Transparents. Doncs sí, tens raó, a prop o a partir dels... Llegir més quaranta, en un extrem o l´altre de la barra del bar, et sents moltes vegades invisible, transparent.

M

Mònica

Igualada

18 de novembre 2009.10:25h

Respondre

Bo l’article i molt bons els comentaris també del Joel i la Sara!

A

Antoni

Igualada

11 de novembre 2009.15:14h

Respondre

genial nen!! Té de tot i el personatge és entranyable, jo el desenvoluparia...

S

Sara

10 de novembre 2009.13:55h

Respondre

A mi, fa vint anys, el Toni m’agradava molt. A l’institut n’estavem enamorades, pero nomes tenia ulls (molt macos, per cert), per la Bet. Ara ”mes a prop dels quaranta” com diu, es igual... Llegir més d’atractiu i molt mes interessant (com escriu, els seus viatges, com li agrada la canalla.... I aixo de ”transparent”, res de res, es ell, tan timid, que no es fixa amb les noies que ens agrada!!! Continua escrivint aixi, i aveure si ens trobem en aquests extrems de les barrers dels bars

j

joel grau i llucià

manresa

10 de novembre 2009.11:56h

Respondre

Home Toni, admet que les noies d’aquella època que tenien l’edat que tenim ara nosaltres per tu no eren transparent, si no invisibles!!!
Per tant, accepta el pas del temps, i no et fixis amb... Llegir més aquelles que es resisteixen a tenir el ”2” al davant (elles, ja ho dius, no ho fan amb tu), i posa l’ull en aquelles que s’encaminen cap el ”4” amb pas ferm, cap ben alt, el pit potser un xic més flàccid, però amb experiència i ganes de fer saber tots els jocs de llit coneguts a tothom que li ofereixi una bona conversa regada de somriures... bàsicament, perquè ja porten un bon temps separades, divorciades, o avorrides,i s’adonen que això de plànyers d’una mateixa no porta enlloc... (em consta que funciona!)

l

lluïsa

Igualada

10 de novembre 2009.06:56h

Respondre

Fa vint anys feia just un mes que acabavem de tenir el nostre primer fill.
Moltes il·lusions s’estrenaven i n’erem conscients; la meva petita utopía era que el Marc ja no hagués de fer la... Llegir més mili. Eren d’altres murs a trencar i ja ho veus, també van caure.
Per la transparència no t’amoïnis: no havies somiat mai ser invisible per veure-ho tot d’amagat? He, he!

Molt maco, l’article. tan de bo totes les juventuds fóssin iguals i caiguessin tots els murs.

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.