Divendres, 28/11/2014
2710 lectures

"Apunta-m'ho pel 25"

Som a dia 6. Un jove entra al petit supermercat del barri, agafa una ampolla d’oli i un quilo de tomàquets i es posa a la fila per pagar. Darrere seu arriba una senyora gran, posem-li 85 anys, porta a la mà un paquet de torrades i un formatge d’untar. La fila avança i li toca el torn de pagar a ell, “4€ i mig” diu la caixera, paga i mentre es desa la compra a la motxilla capta la conversa entre la senyora i la treballadora del supermercat. “2€ amb 40, si us plau”. La senyora no obre el moneder, li demana si us plau si li pot apuntar pel dia 25 d’aquest mes, que li passarà a pagar sens falta, com altres vegades. El noi es gira i li paga els 2,40€ que la senyora no té. Ella s’emociona, es posa a plorar i l’abraça, a ell també se li humitegen els ulls i li cau una llagrimeta.

El noi és d’Igualada, la senyora és d’Igualada, el supermercat també. No és un conte amb moralina per reflexionar, no és la història de l’amic del cosí de Barcelona, és un dia a dia a casa nostra, és una situació real. El dia 25 es cobren les pensions i estàvem a dia 6. Quan ell em va explicar el què li acabava de passar, la història em va colpir per l’emotivitat de la situació però, sobretot, per la duresa de la mateixa.

Sentim a parlar de desnonaments, de pobresa energètica, de persones jubilades amb pensions misèrrimes, de taxes d’atur, etc. i tendim a imaginar que això passa lluny del nostre entorn, però només cal veure una assemblea de Plataforma d’Afectats per la Hipoteca de l’Anoia, plena a rebentar de gent o viure una situació tan senzilla com aquesta per prendre plena consciència que la pobresa i les situacions extremes també estan instal·lades a casa nostra.

Podrà sortir un Rayo Vallecano que pagui el lloguer d’una Carmen Martínez, un jove que pagui 2,40€ o un supermercat que li deixi a deure però, tot i la bellesa de d’aquestes accions, no deixaran de ser un pedaç més per la supervivència del dia a dia, i als nostres barris hi seguiran havent moltes senyores del supermercat anònimes i silencioses convivint només amb la seva misèria quotidiana.

Calen més PAHs que vagin més enllà de l’assistencialisme i de posar pedaços, que empoderin  les persones, que facin entendre que el problema no és individual ni personal, sinó col·lectiu i estructural i també ens falta reflexionar a tots com a societat quantes històries més hem de sentir i quant de properes i dures han de ser aquestes per sortir en massa al carrer i dir que ja en tenim prou.

5 Comentaris

A

Anònim

Igualada

30 de novembre 2014.12:01h

Respondre

Un article molt maco i bucòlic, tant de bo fos així.
Però també vius cada dia amb l’ egosïsme i egocentrisme de la gent, d’aquells que es fan dir amics teus, d’aquells amb qui has viscut... Llegir més dies de festa i de rauxa, ara són els que et giren l’esquena, són els que col•laboren en el gran recapte d’aliments però tant els fa que tu no puguis encendre la calefacció amb dos nens petitons i tant els fa que tot el que pots fer ja no és a les teves mans.
Obrim els ulls, aquesta realitat colpidora és a tocar paret amb paret.

J

Joel

Barcelona i Igualada

29 de novembre 2014.20:30h

Respondre

Genial. Abastem-ho tot,
recuperem l’abundància d’un món generós i cordial. Civilitzem-nos ara i progressem en triar el bo i el millor, filtrar i fer net.
Minimitzem tota la barbàrie de... Llegir més residu que provoca haver de fer negoci de tot.
I el baix rendiment: Produïm aliment per a tres humanitats senceres, cada dia en aquesta casa nostra:
El Planeta Terra, moren 50.ooo persones de FAM. I les nostres veïnes i veïns no poden pagar la compra i vés a saber quantes barbaritats més.
Feia falta tot això perquè despertéssim?
Vinga que hi ha moltes maneres, Xarxes de Suport Mutu, deixar de cobrar, rebutjar els salaris. Recuperar tot el que hi ha i compartir-ho. I caldrà fer molta menys feina, perquè hi ha de sobres. I la resta es pot robotitzar si cal. I no caldrà cap autoritat per controlar res. Perquè gaudirem de tot. I no exigirem més, exigirem menys, perquè posseir es buidarà de sentit i significat. Respectant allò íntim i personal de cadascú. El raspall de dents, la roba (qui ho desitgi), el poder compartir o no certs espais i àmbits, poder tancar la porta de la pròpia habitació, de la pròpia casa - segons qui necessiti més o menys o ens agradi la colla i la companyia. I li respectarem a tothom. Progressivament, algunes ja han començat i funciona, dona molta felicitat. Poc a poc i de pressa de préssec.
Sona de ciència-ficció? A mi ja no em mola tant ”tenirtenirtenir”. És del Segle passat. Ara, al Segle XXI volem Compartir i Cooperar, sense rivalitats, més que competint per cooperar.
Fortíssima abraçada a tothom i Felicitats a l’Autora del text i a les persones que heu fet comentaris tan bonics i còmplices. Sou joies.

e

eli

igualada

2 de desembre 2014.07:27h

Manca poesia avui...

M

Marisol

Igualada

29 de novembre 2014.09:12h

Respondre

Gran relat. Just aquests dies n’he viscut personalment un altre, persona jove oferint-se a recollir material rebutjat : ”millor això que anar a robar, oi ? ”. Mirant-los als ulls aprens... Llegir més molt.

M

Mari Carmen

Montbui

28 de novembre 2014.11:02h

Respondre

Molt cert i molt trist tot plegat. Gran article!

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.