30 anys d’insubmissió: Cap servei a l’estat, ni civil ni militar

ALBERT COMPTE RIBA

El tràmit de la declaració col·lectiva o l’opció individual

La llei del 1984 creava un òrgan de govern, el Consell Nacional d’Objecció de Consciència (CNOC), que de forma arbitrària decidia si un objector era o no reconegut com a tal. Aquesta tria permetia als objectors passar a dependre de l’Oficina per a la Prestació Social Substitutòria -una prestació que no va entrar en vigor fins el 1989- o bé els mantenia dins del circuit militar, a la llista per ser cridat a files. Les penes a què s’enfrontaven els insubmisos en no voler fer la PSS eren de 2 a 6 anys, mentre que es PSS tenien una durada que oscil·lava entre l’any i mig i els 2 anys. “Estava més penat la negativa a fer la prestació social que la negativa a fer el servei militar”, assenyala Costa.

La resposta social a l’aprovació de la Llei d’Objecció de Consciència de l’estat del 1984 va ser a Catalunya la fundació de MiliKK aquell mateix any. A la vegada havia aparegut una escissió del MOC, l’Associació d’Objectors per a un Servei Civil per la Pau i la Cultura (AOSPIC), que canalitzava l’opció dels joves objectors vers una prestació civil. Vist des del moviment d’insubmissió era un servei que destriava els homes joves i sans perquè fessin un servei gratuït a la comunitat, durant un període semblant a les penes més baixes de presó i que treia opcions de feina a altres col·lectius. “Un jove va passar de tenir dues opcions a tenir-ne tres -concreta l’aleshores activista del MOC-, el servei militar, la PSS o la insubmissió. A nivell local es va crear el MOC Anoia i per fer de paraigües a les nombroses associacions que apareixien es va crear la Plataforma per l’Objecció d’àmbit comarcal. La gran majoria de mobilitzacions es centralitzaven a Barcelona”.

En aquest sentit, els moviments de la dècada dels 80 bevien també del pacifisme contestatari contra la primera Guerra del Golf: del suposat escenari de ser enviat al front durant la mili es va passar a una possibilitat real. Costa assenyala que en aquell període es “va posar sobre la taula l’increment d’objectors, no hi havia prou places per absorbir-los a tots. Durant aquells anys es van declarar dues amnisties”.

Joan Cruz recorda la primera presentació d’insubmisos davant les delegacions del govern. “Era el febrer del 1989 i vaig acompanyar tres dels vuits primers insubmisos de Catalunya que van rebre un Consell de Guerra per insubmissió, el Josep Mª Moragriega, Yon Sànchez i Carlos Hinojosa”. Cruz va ser un activista vinculat al Casal de la Pau, al carrer Cervantes núm. 2 de Barcelona. En aquella seu, homes i dones vinculats a la revolta pacifista de l’objecció informaven als joves cridats a files. “L’oficina estava oberta totes les tardes i allà t’informaven com presentar la declaració col·lectiva i després, si volies escollir la desobediència. Era el nexe de tots els col·lectius partidaris de la insubmissió”, recorda Costa.

Gerard Balasch va ser un dels joves anoiencs que no va contestar amb l’objecció, sinó que tampoc volia prestar serveis gratuïts a l’estat, substitutoris d’un servei militar que refusava. “Em van cridar a files l’any 1991. Ja tenia bastant arrelada la idea de fer-me insubmís i em vaig posar en contacte amb el Carles Costa i la gent de MiliKK, al Casal de la Pau. Allà ens van ajuntar a uns cinc o sis i vam firmar un manifest en què signaves proclames combatives com Cap servei a l’estat, ni civil ni militar, no creure en els exèrcits i la voluntat de no voler fer un servei substitutori. Ho vaig dir a casa i ja et pots imaginar l’estampa familiar. No els va agradar gaire. Tot això ho vaig començar a moure un mig any abans que em cridessin a files”.

Joan Cruz relata l’entrega de la seva documentació davant del Govern Militar. “El 1989 em vaig presentar davant del jutge Ricardo Izquierdo Grima, del Togado militar núm. 1, a les dependències dels jutjats, al carrer de la Pau. Érem uns quants joves que la vam presentar. Jo estava fent la tesi a la universitat i havia demanat prorrogues per estudiar, tenia ja 25 anys. Era el més gran del grup i per aquest motiu, als joves els tocava entrar a la presó de la Trinitat, mentre que a mi m’havien de fer entrar a La Model. Izquierdo em va dir que en ser més gran, estudiant i no dur cresta com la resta dels companys seria un escàndol mediàtic si m’hi enviava. Va dir que em citaria la setmana que ve i jo vaig dir-li que em presentaria quan voldria. Vaig estar en recerca i captura i em vaig presentar per Nadal però el jutge no em va voler rebre. Al mes de febrer del 1991 em vaig tornar a presentar i aleshores sí, em van enviar a la Model 17 dies”, comenta Cruz.

Sobre les Declaracions col·lectives, Costa subratlla que en el procés per a la insubmissió “el primer acte que es feia de desobediència era en grup. Aquestes declaracions, tot i no ser legals eren acceptades perquè el requisit de justificar l’objecció xocava amb drets fonamentals reconeguts en la Constitució i perquè se’n van presentar moltes. Un cop el Tribunal Constitucional va tenir redactada la llei, les Declaracions col·lectives van ser denegades i cada cas va ser analitzat sota criteris arbitraris per concedir o no el dret d’objecció fet pel CNOC”, detalla Costa. “A mi em van revocar l’opció d’objector i em van cridar a files. En no presentar-me al servei militar quan van cridar la lleva, als quinze dies, ens vam presentar en bloc al Govern Militar per entregar el document conforme declaràvem que no aniríem a la mili”.

Balasch recorda un dels moments més delicats dels tràmits. “Més tard, els de MiliKK ens van acompanyar a tot el grup als Jutjats Penals, aleshores situats a prop de l’Arc de Triomf de Barcelona. Era un tràmit delicat on vam patir, perquè allà entregaves uns documents on demanàvem no ser jutjats per l’ordenament militar, sinó per l’enjudiciament civil. Se’ns podien  quedar”.

En ser cridat a files, un home era civil o militar?

Durant els primers anys en democràcia, les competències per jutjar les situacions dels insubmisos havien de pivotar de la justícia militar a la civil, però no va ser fins el desembre de 1991 que es publicava la Llei Orgànica del Servei Militar, que modificava el reclutament via derogacions d’articles. Tots els casos dels insubmisos, que fins aleshores eren tractats pel Govern Militar van ser desplaçats del codi penal militar al civil i van passar a dependre de la Jurisdicció Ordinària -a l’Audiència Provincial o bé a un Tribunal Penal-. “És l’únic delicte tipificat en la justícia militar que s’ha passat a la civil”, apunta Costa. “Nosaltres en aquella situació no érem civils, érem militars que havíem desobeït. Tenien jurisdicció sobre nosaltres”, aclareix. Costa recorda el seu procés. “En el meu cas van passar sis anys fins que no em van cridar a judici. Vaig ser jutjat al 96 i condemnat a pagar una multa de 200.000 pessetes -uns 1200€-. I en el cas de ser insolvent et queien 15 dies d’arrest domiciliari”. Va ser la mateixa sentència que va rebre Balasch, “al judici em van absoldre de la presó i em van condemnar a pagar una multa de 1200€ i va fallar a favor meu un refugi legal que es deia error invencible. Van valorar que per a mi era més important seguir les meves creences que no pas fer el que m’obligava la llei”.

En aquest punt del procés, Cruz havia estat arrestat: “La Llei d’enjudiciament havia de canviar i Merche Álvarez, la meva advocada, va demanar la meva llibertat provisional al jutge instructor. Me la va denegar. Als 15 dies d’estar empresonat, el jutge instructor ja no tenia la potestat sobre la meva situació i ho decidia el tribunal que t’havia de jutjar. Vaig tornar a Igualada un dissabte de Carnaval”, recorda. Com el Carles Costa, Cruz va estar anys a l’espera del seu judici, “El tribunal em va deixar en llibertat provisional i vaig estar en aquesta situació 7 anys. Quan va arribar la data del judici ja s’havia abolit el servei militar, la PSS i el jutge civil em va condemnar a 2 anys de presó. En no superar els 2 anys i 1 dia no vaig ingressar”.

Balasch acaba el seu relat amb una anècdota, “M’havien designat a una caserna de Saragossa. La nit anterior al dia que em tocava entrar a files vam anar amb uns amics tota la nit de festa per Saragossa i a les 8 del matí vam passar per davant de la caserna i al vigilant que hi havia allà plantat li vam fer unes botifarres. Més tard vaig saber que quan estàs en un lloc per un motiu i fas tot el contrari del que et tocaria fer, segons Jodorowsky fas una acció de psico-màgia. Em va agradar la coincidència”.

Costa ha volgut acabar el seu testimoni amb un detall: “a la façana de l’edifici del Govern Militar de Barcelona es veu encara, com l’escut constitucional està afegit sobre el del regim dictatorial. No el van retirar, tan sols el van tapar”.

El cas de Víctor Valls o com s’evapora un recurs al Tribunal Suprem

“El 1987 em tocava fer la mili. Quan em va arribar la carta per anar a la caserna de Cartagena vaig entregar directament els papers en què em declarava objector i al cap de dos o tres anys, quan em tocava fer la PSS també em vaig declarar insubmís. En el meu cas no vaig presentar cap Declaració col·lectiva i quan va arribar el dia de començar la PSS hi vaig anar per comunicar als responsables que no la faria. No em van requerir mai d’anar a la mili però sí que em van denunciar per no fer la PSS. La gent que passava uns requisits mèdics, era sana i tenia 18 anys els  tocava treballar un o dos anys de forma gratuïta” recorda Víctor Valls, afegint al seu testimoni que “tenia d’advocat Francesc Arnau i havia pogut fer-li alguna consulta al Sebastià Salelles. Em van fer el judici a l’octubre de 1994 a l’Audiència Provincial i em va defensar el Llorenç Olivé. Em van condemnar a 5 anys d’inhabilitació per exercir qualsevol càrrec públic. Vam recórrer la sentència amb un recurs que ens havia de portar al TS, però de forma curiosa aquest recurs es va perdre. Després d’aquest tràmit fallit hi va haver el canvi de la llei i mai més es van posar en contacte amb mi sobre el recurs.

Principis ètics, no-violència, creença i llei

La diferència bàsica entre la resistència dels Testimonis de Jehovà i l’actitud de protesta civil l’explica Beunza quan narra el seu posicionament: “Dins de l’estratègia de l’acció no violenta, s’ha d’evitar la clandestinitat; la denúncia ha de fer-se pública perquè sigui més eficaç, encara que això s’ha d’adaptar a les circumstàncies i a la situació de cada país. [...] El moment ha de ser el que ens permeti arribar a més nombre de gent i el lloc, el que permeti donar més publicitat a l’acció”. I és que per convicció, els Testimonis de Jehovà no són contestataris amb el poder legal i “respecten l’autoritat dels governs sota els quals viuen”. Es limiten a contrastar els seus principis amb la llei vigent i responen amb una “desobediència” individual no contestatària que els fa assumir les penes dictaminades per la justícia.

Amb tot, i segons una ressenya breu sobre la situació publicada al web de Jehovah’s Witnesses, és des del col·lectiu religiós que es subratlla l’existència encara de l’Art. 30 de la Constitució espanyola i que resa de la següent forma: 1.) Els espanyols tenen el dret i el deure de defensar Espanya. 2.) La llei fixarà les obligacions militars dels espanyols i regularà, amb les degudes garanties, l’objecció de consciència, així com les demés causes d’exempció del servei militar obligatori, podent-se imposar, en el seu cas, una prestació social substitutòria. 3.) Es podrà establir un servei civil pel compliment de finalitats d’interès general. 4.) Mitjançant la llei es podran recular els deures dels ciutadans en els casos de risc greu, catàstrofe o calamitat pública.

És en aquest sentit que tot i ser l’espanyol, un estat que ha adoptat textos europeus com el Conveni europeu dels Drets Humans, on l’Art. 9 contradiu el text constitucional, com també ho fa l’Art. 18 del  Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics -els quals són tots dos gairebé calcats-, una situació de risc greu, catàstrofe o calamitat pública, pel seu caràcter crític, pot necessitar de criteris immediats per fer prevaldre l’article constitucional per sobre d’unes lleis internacionals en drets per als individus, les instàncies defensores dels quals, no podrien aplicar-los. Segons Beunza “No hi ha cap exèrcit, sigui català, basc, espanyol, de l’OTAN o de l’ONU, que ens pugui defensar d’un atac amb armes atòmiques, químiques o bacteriològiques”. 

Els antecedents de la revolta pacifista

En aquella època els que havien fet objecció fins aleshores eren els testimonis de Jehovà, un total de 200 a la presó, i alguns adventistes del Setè Dia. No volia cap confusió i per això vaig dir que era catòlic. Però, [...] una Església [franquista] tan tacada de sang i tan present en tots els banquets dels rics, a mi realment em feia vergonya fer objecció de consciència com a catòlic. Per això vaig dir que era pacifista i no violent”. Corria l’any 1971 i amb aquestes paraules Pepe Beunza, el primer objector de consciència de l’estat espanyol, recordava en el seu testimoni, publicat al recull de textos Objecció, la revolta permanent, alguns dels elements del seu posicionament ètic sobre l’Objecció de Consciència. Com explica a Els inicis de l’Objecció, la seva posició bevia de la filosofia d’una comunitat francesa anomenada Arca, de la qual Beunza sent a parlar per primera vegada l’any 1967. “Era una comunitat pacifista, que havia après de Gandhi. El qui dirigia la comunitat es deia Lanza de Vasto [...]. Vam sentir parlar d’un munt de coses que per a mi eren noves: objecció de consciència, desobediència civil, tècniques d’acció, no-violència, resistència pacífica...”.

El seu posicionament com a catòlic tenia un segon motiu de pes i és que fins al final de la dictadura, l’únic motiu pel qual es podia al·legar algun tipus d’objecció davant el codi penal militar del Ministeri de Defensa eren conviccions religioses.

Uns anys després, a l’abril del 1977, amb el projecte de la nova Constitució, l’estat espanyol ratificava el Pacte Internacional dels drets Civils i Polítics. El 28 de desembre d’aquell mateix any, feia el mateix amb el Conveni Europeu dels Drets Humans.

L’any 1979 el Moviment d’Objecció de Consciència (MOC) publicava la primera declaració ideològica i el 1983 els Testimonis de Jehovà feien pública la seva posició d’oposar-se també a la prestació civil -futura PSS-. Segons Carles Costa, “com a activista del MOC, nosaltres lluitàvem contra les entitats que oferien places per desenvolupar una prestació, perquè legitimaven la Llei d’Objecció que nosaltres consideràvem punitiva per als objectors i perquè, si existia una prestació no permetia qüestionar l’existència d’un exèrcit i d’un servei militar. Era substitutòria”, puntualitza Costa.

Article publicat a l'edició en paper de l'AnoiaDiari)